Sóc aquí! El nen tutelat, una víctima que cau en l’oblit

TRITEPer Toni Rubio i Nicás
Educador social i UCAE
Barcelona, octubre del 2014
Foto: http://cort.as/HVub

Sovint la realitat no té res a veure amb el pensament teòric o amb les polítiques que es fan des dels despatxos. Moltes vegades els tècnics tenen massa feina i passa que els expedients, simplement, són papers amb un número de referència; una història sense cara ni ulls. En la majoria dels casos, els engranatges i les mecàniques d’actuació dins dels mateixos centres, institucions, etc., són tan feixucs i estan tan poc avaluats i consensuats que cauen sovint en la perversitat de la contradicció i la mentida en lloc d’actuar en pro de la defensa d’aquells que aparentment haurien de cuidar.

Atesa la prioritat del nen, hi ha tota una base de suport teòric i normatiu especificada molt clarament en les diverses convencions, tractats, lleis, decrets i pactes, tant de caràcter internacional, estatal com autonòmic.

Tenint en compte l’interès de l’infant, fem seminaris, jornades, congressos i tota mena de trobades professionals en què exposem de manera conjunta tots aquells criteris, directrius i metodologies que ens puguin facilitar la tasca pel que fa a la defensa d’aquests nens.

El nen, però, se’ns va esvaint progressivament en la realitat que li ha tocat viure i es va diluint en el procés administratiu i tècnic que genera el seu cas, fins que, la majoria de vegades, queda relegat en el temps. El nen es troba, doncs, desemparat a causa d’una administració que hauria de protegir-lo d’un entorn que no respecta els seus drets i, paradoxalment, passa a ser una víctima dels seus protectors.

En el centre d’acollida, molts cops obliden del tot la seva condició d’afectat i el perceben com un problema. El control social es focalitza en el nen i no en l’entorn que hauria de vetllar per ell. L’infant se sent seguit, observat i anul·lat, i massa vegades, només se l’informa dels seus deures i obligacions, però no dels seus drets.

I és aquí quan entra l’equip educatiu amb els seus educadors. Som nosaltres els qui hem de vetllar per ells, acompanyar-los, crear un vincle i lluitar perquè se’ls respectin els drets. La nostra coherència i ètica professionals han d’estar per sobre de la por, de les decisions unilaterals i d’aquelles dinàmiques que prioritzen l’ocupació de places, l’economia o altres situacions que van en contra del seu benestar.

Qui controla el mecanisme que articula tot aquest procés? Quin protocol garanteix que les decisions preses pels equips tècnics han estat consensuades d’una manera correcta i no unilateralment? Quins instruments s’han habilitat per a assegurar que s’exerceixen i es reconeixen els drets dels infants?

Potser ja comença a ser hora de tenir ben clar a qui s’ha de protegir i així assegurar que aquesta protecció es dugui realment a terme.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada