Pst! Psst! Pssst! Silenci

silencioPer Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, desembre 2014
Foto: Creative Commons

En un viatge a Holanda vaig agafar el tren d’Amsterdam a la Haia. Viatjava amb una amiga. Totes dues som enraonadores i ens vam posar a parlar en un to de veu que consideràvem normal. Al cap de poca estona es va apropar una senyora i d’una manera molt educada ens va fer notar que en aquell vagó no es podia parlar, s’havia de guardar silenci. Evidentment, vam fer el que ens deia la nostra interlocutora. Això sí, la nostra estranyesa va ser important: els mediterranis estem acostumats al soroll, fins i tot excessiu. Un temps més tard, en els trens d’alta velocitat es van posar vagons on el silenci està garantit. És que amb els mòbils cada vegada és més difícil aconseguir silenci en un lloc públic. En una altra ocasió, en una de les moltes visites que faig a la biblioteca i mentre llegia una revista, de sobte em va sorprendre que s’havia fet silenci. Me’n vaig adonar quan de cop va cessar el soroll d’un aparell suposadament de l’aire condicionat. A partir d’aquestes anècdotes de caire totalment diferent però relacionades amb el silenci em vénen al cap tot un seguit de coses.

La nostra societat és sorollosa, buscar-ne les causes pot arribar a ser una tasca complexa. Acostumem a parlar en un to força alt, i amb l’arribada dels telèfons mòbils encara és més difícil trobar situacions en què no es cridi. Moltes vegades sembla que estiguem condemnats a sentir les converses d’altres persones, al metro o a l’autobús. Algunes botigues posen la música tan alta que fan inviable qualsevol comunicació entre persones. El trànsit, ja per si mateix sorollós, sovint es veu incrementat pels clàxons que alguns conductors impacients fan sonar, víctimes de la seva pròpia impaciència. Malgrat tot, encara podem trobar llocs la característica dels quals és el silenci: alguns espais urbans tancats al trànsit, biblioteques i, per descomptat, llocs de culte són com illes on l’oïda pot reposar de les constants agressions auditives.

El silenci pot ser considerat com una necessitat per a la persona. El necessitem per a poder reflexionar, per a poder pensar sobre fets o, cosa més difícil, sobre nosaltres mateixos, fer una reflexió sobre nosaltres, les nostres febleses i les nostres fortaleses, la manera com les apliquem en la quotidianitat. Per a pregar, per a posar-nos en relació amb Déu. L’atenció és difusa i a vegades un so ens pot distreure d’allò que fem. Algunes feines necessiten silenci per a poder-les fer amb èxit. Madame Curie era una ferma defensora del silenci a la feina; els seus biògrafs comenten que no podia treballar si no era en silenci.

Tot i això, hi ha persones que sembla que no puguin suportar el silenci, són aquelles que quan es troben amb un altre sempre tenen alguna cosa a comentar, alguna cosa a dir, i arriben fins i tot a omplir el silenci amb alguna cançó o amb sons indeterminats, oblidant allò tan sabut que el silenci també comunica. I, de vegades, en la comunicació amb l’altre ens hem de reservar petits espais de silenci per a poder respondre adequadament o fins i tot per a poder assimilar la informació facilitada.

Reivindico el dret de poder escoltar el silenci a la ciutat o, si més no, de no sentir-me agredida auditivament quan camino tranquil·lament un matí assolellat per una vorera prou ampla per a fer-ho.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada