Rebaixes, però no de tot

rebaixesPer Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, gener 2014
Foto: Creative Commons

Passades les festes de Nadal, moment de l’any en què el consum assoleix cotes molt elevades, s’anuncien les rebaixes. Després de les compres, fins i tot d’una manera força compulsiva, ve l’alentiment del consum. El comerç, per estimular les vendes, ha ideat les rebaixes. L’objectiu és incrementar les transaccions i treure els articles anomenats de temporada, evitant així el risc que passin de moda i estalviant els costos d’emmagatzematge.

Els aparadors de les botigues i les diferents seccions dels magatzems ens ofereixen de forma temptadora articles que la setmana anterior tenien un preu més elevat. Algunes famílies esperen a comprar en aquestes dates per poder allargar una mica el pressupost, altres simplement es deixen provocar per la conveniència del preu i, sovint amb la justificació que un article és barat i abans era més car, acaben comprant roba o objectes que en realitat no necessiten.

De totes maneres no tot es rebaixa en aquest temps, hi ha coses que tot l’any estan al mateix preu, i coses que sempre es necessiten, com ara el menjar, l’energia per a escalfar-se… D’això no hi ha rebaixes. Els dies previs a Nadal, la societat sembla descobrir que hi ha persones amb necessitats materials, com ara el menjar o escalfar la llar, o necessitades d’afecte, de solidaritat, d’amistat, de compartir alguns moments de la vida, de recolzar-se en la fortalesa de l’altre o, simplement, de riure i somriure amb algú al costat. De tot això no hi pot haver rebaixes, però sí que de l’imaginari col•lectiu desapareixen, com per art d’encantament, les grans mobilitzacions solidàries que ens recordaven insistentment l’existència de necessitats personals que esdevenien socials i que calia pal•liar.

En els mesos de gener i successius les persones en situació de vulnerabilitat social continuen la seva lluita per la subsistència digna. Els polítics diuen que la crisi econòmica i social, principal responsable de les situacions d’escassetat a què es veuen abocats certs col•lectius, està en vies de solució. Espero que basin les afirmacions en dades objectives, però el cas és que el patiment de les persones es manté i continuen tenint les mateixes necessitats. Entitats socials que dediquen els esforços a ajudar persones necessitades no tenen aquesta visió tan triomfalista. Elles, que estan al peu del carrer i prop de les persones que pateixen, saben que la situació no és tan bona com ens volen fer creure. Aquestes entitats necessiten que no hi hagi rebaixes ni d’aportacions econòmiques, ni de voluntariat, ni de res que pugui alentir la seva activitat. Les rebaixes només són aplicables al món mercantil. Ni en la vida individual, ni en la social no n’hi pot haver.

No hi pot haver rebaixes d’il•lusió, ni de compromís, ni de somriures, ni d’esforç, ni de ganes d’ajudar els altres, ni de veure la il•lusió en els ulls d’un infant, ni d’amistat, ni de solidaritat, ni d’empatia, ni de tantes i tantes coses que, si les rebaixéssim, la nostra vida podria tenir el risc de caure en la insatisfacció personal i la inutilitat social.

Però hi ha d’haver rebaixes d’egoisme, d’avarícia en el temps per als altres, de rancúnies guardades massa temps en el cor. I moltes ganes d’ajudar els altres, de tenir cura de les persones vulnerables, d’exigir-se a un mateix, d’assolir els propòsits que cada nou any ens fem. Només així, sense fer rebaixes, podrem de mica en mica caminar cap a una societat millor.

Anem de rebaixes, però no pas de tot.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada