Estem de dol?

dueloPer Gemma Manau Munsó
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Oporto, abril 2015
Foto: Creative Commons

Fa poc una persona em deia que tot el país està immers en un procés de dol per la pèrdua que suposen totes les retallades socials fruit de la crisi que vivim des de fa uns anys.

Generalment associem el dol a la mort, i és cert, no hi ha major pèrdua que la d’un ésser estimat, però no és pas l’únic dol que fem al llarg de la vida.

S’entén per dol tot patiment associat a una pèrdua, sigui la que sigui. Es pot tractar d’una pèrdua física, una persona, un membre del meu cos…, però també es pot tractar d’una pèrdua simbòlica, com ara la cultura d’origen per a un emigrant, un projecte o somni que de cop i volta es veu estroncat, un rol social, o fins i tot un reconeixement que s’esmuny com a conseqüència de perdre una situació econòmica estable i que pot portar la persona a una situació de marginació social. La pèrdua simbòlica, no per ser intangible deixa de ser menys punyent i dolorosa.

El primer pas per a elaborar un dol és assumir la pèrdua. Això significa, doncs, que hem de començar per a acceptar-nos com a éssers limitats i vulnerables.

Paradoxalment, les relacions afectives fortes ens ajuden a créixer i a construir-nos harmònicament com a persones, però al mateix temps ens deixen més vulnerables. No en va es diu que estimar comporta necessàriament patir. Qui estima, pateix. Qui estima, es torna vulnerable a allò que viu la persona estimada i a allò que li passa.

Però els somnis, els projectes, fins i tot el que podríem anomenar la vocació participen també d’aquest caràcter ambivalent de l’estimació. El món es mou per la força dels nostres somnis. Creure profundament en un projecte és engrescador, entusiasma i és font d’energia. Poder desenvolupar la pròpia vocació ens impulsa a treballar i és gratificant. Ara bé, al mateix temps, aquesta capacitat de somiar, de projectar, de desplegar aquesta vocació ens fa tremendament vulnerables a la frustració. Si allò en què hem posat l’esperança i hem invertit moltes energies fracassa, aquest fracàs també ens fa patir.

De la mateixa manera que el fet d’estimar, el fet de somiar també ens enforteix, mentre posa de manifest la nostra feblesa, la nostra vulnerabilitat. No podem perdre de vista cap dels dos pols que estan en tensió. Si ens oblidem de la nostra vulnerabilitat i estimem com si tant nosaltres com l’altre fóssim immortals, davant la mort sentirem una gran revolta. Si emprenem projectes amb tal confiança en nosaltres mateixos que no ponderem la possibilitat del fracàs ni de l’error, segurament tindrem més dificultats per a adaptar-nos a tot allò que es distanciï del que hem idealitzat −malgrat que nosaltres som éssers fal·libles, així com de forces limitades− i llavors qualsevol fallada ens agafarà desprevinguts, restant-nos així capacitat de resposta i augmentant el sentiment de desengany.

Però si, al contrari, ens centrem en la nostra vulnerabilitat, ens podem quedar paralitzats per la por. Ens podem quedar incapacitats per a invertir en una relació forta i estable, davant el terror que ens provoca la possibilitat que l’altre ens abandoni o es mori; o bé incapaços de decidir i d’aventurar-nos a emprendre cap empresa perquè estarem segurs que fracassarà.

Som realment un ésser de paradoxes. En la nostra radical vulnerabilitat de necessitar els altres, de necessitar ser estimats i estimar per a construir-nos harmònicament, rau la nostra fortalesa.

En un ésser marcat per la fragilitat, que s’equivoca, que és incapaç d’avaluar la realitat en la seva globalitat, en la feblesa d’un ésser per al qual sempre hi haurà imponderables que poden frustrar els seus projectes, la fortalesa està en la seva llibertat −malgrat que sigui limitada−. Tot i la seva indigència, la persona és un ésser capaç de reinventar-se, de somiar nous projectes, de desenvolupar capacitats que fins a un determinat moment desconeixia, de construir-se constantment.

Necessitem confiar en nosaltres mateixos i que els altres confiïn en nosaltres, però amb una confiança que es construeixi a partir de l’acceptació de la nostra més radical vulnerabilitat. Un cop acceptada la nostra limitació, llavors sí que podem emprendre el procés d’elaboració del dol per a aquelles situacions de pèrdua que ens portarà a una nova situació.

El nostre país està de dol? Potser sí. Esperem que, en tot cas, no es converteixi en un dol cronificat; que la nostra mirada no es dirigeixi sempre cap al passat, cap a allò que hem perdut, sinó que, conscients de la nostra fragilitat, sense perdre de vista el passat, siguem capaços d’emprendre nous projectes d’una manera més realista i solidària.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *