Assegurem la defensa de l’interés superior del nen: auditories externes

no em talleu les alesPer Toni Rubio Nicás
Educador Social i soci fundador d’Associació Entramat
Barcelona, setembre 2015
Foto: Creative commons

Quan vaig començar a exercir com a educador social, ara fa aproximadament vint-i-tres anys, ho vaig fer des del convenciment que l’encàrrec més important que tenia era molt clar: defensar l’interès superior del nen. Tant la Convenció sobre els drets dels infants, com la Llei dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència (LDOIA), com el nostre codi ètic professional deixen clar que aquest interès està per sobre de qualsevol altre criteri.

La defensa d’un infant requereix alguna cosa més que una intenció o un bon propòsit. Demana més que paraules, taules rodones i estadístiques. La defensa dels nostres nens exigeix acció. I una acció obliga a ser valent, autocrític i resolutiu.

Tenim un marc legal important. Hem generat unes sinergies d’entitats socials que s’han concretat en el Pacte per la Infància. S’han creat les Taules per la Infància per crear debat i diàleg sobre el desplegament del pacte. Però van passant els anys i el més important encara no ha canviat.

Si el nen és tutelat per l’Administració perquè el sistema familiar està desestructurat, qui hauria de tutelar l’Administració?

El nen, sent víctima, és apartat del seu sistema més proper: família, escola, amics… I en aquesta pèrdua i en l’expulsió de l’entorn, el fem culpable d’una manera molt subtil. És traslladat a un centre d’acollida, on l’haurien de protegir, garantint els seus drets, les seves necessitats, la continuïtat en la relació amb els seus vincles d’entorn, d’escola, d’amistats… I no sempre es fa. Malauradament, sempre hi ha notícies que posen en evidència aquests fets.

Quan parlo de ser actius o de la necessitat de ser autoexigents per a passar a l’acció en pro dels infants, estic proposant:

Que els educadors hem de garantir els drets dels nens per sobre del criteri del centre, sigui públic o privat, i hem de ser valents per a denunciar-ne la mala praxi davant l’Administració. I la llei ha de vetllar per la defensa d’aquells educadors que ho denuncien.

Que l’Administració, com a tutor legal, s’ha d’assegurar que el nen està protegit i no maltractat institucionalment, i, per tant, hauria d’incorporar auditories educatives, de la mateixa manera que hi ha un control sanitari, estructural o de titulacions.

Una auditoria per a saber com estan els nens, recollint els seus sentiments, el seu malestar, les seves demandes, mancances, inquietuds…, en la qual els educadors, sense la presència de la direcció i d’una manera anònima, poguessin explicar realment com està funcionant el centre, si es respecten els drets dels nens i si el treball que s’hi fa és d’equip, consensuat i supervisat posteriorment per professionals externs.

Auditories que asseguressin que el seguiment del nen per part de tots els professionals en el seu procés, no és tan sols un seguiment administratiu, sinó que aquell que està vetllant per ell i pel seu procés el conegui i el tracti.

Quan dic que hem d’actuar només poso veu i paraules al sentiment que m’han transmès durant aquests anys els infants amb qui he compartit aquest viatge.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada