Cordialitat

7423359924_acd151f6e5Per Esther Borrego i Linares
Treballadora social
Barcelona, octubre 2015
Foto: Creative Commons

Una petita anècdota, que en aquell moment vaig deixar passar sense pensar-hi, després m’ha fet aturar i reflexionar, potser perquè no és tan puntual com em va semblar llavors i segurament perquè es dóna en molts altres ambients.

Va ser un dels meus primers dies a la nova feina, era al vespre i estàvem a la saleta on servim alguna cosa calenta a les persones que vénen a dormir a l’espai per no passar la nit al carrer; així tenim un temps per a poder xerrar quan arriben i anem creant confiança. Llavors va entrar un senyor que ve cada nit i que té un caràcter molt especial. Té el seu ritual –bé, com tots–: normalment arriba, saluda i demana un brou calent rebaixat amb aigua perquè, si no, el troba massa salat. Aquell dia estava esperant el seu brou que s’escalfava al microones.

Jo vaig passar a prop i li vaig dir: «Hola! Què, esperant el teu brou?» Ja reconec que no vaig ser gaire creativa ni vaig estar encertada. La seva resposta va ser molt poc agradable, més aviat podríem dir que força impertinent.

Primer vaig pensar que el millor era no fer-ne cas, però de seguida vaig rectificar, creient que era millor dir alguna cosa, així que vaig intentar explicar-li, primer, que ell tenia raó: la meva intervenció havia estat una mica absurda, però que jo només pretenia ser amable, perquè la vida és molt més senzilla si intentem ser-ho. Aquí va quedar la conversa i cal dir que, després, ell es va apropar en un to més afable a dir bona nit.

En aquest fet força irrellevant, dies després hi he trobat molta més importància que la que llavors hi vaig donar, perquè, quantes vegades no són aquestes petites «impertinències» les que ens van fent el dia més feixuc? ¿No acabem tenint després alguna resposta d’aquest estil sense ni tan sols adonar-nos-en? ¿Ens estem acostumant a «maltractar-nos» verbalment, sense voler-ho fer?

Perquè, sí, certament creiem que viure i moure’ns pel món d’una manera cordial, entenent que vol dir fer-ho des del cor, amb la capacitat d’acceptar l’altre tal com és, de desitjar-li el bé, sense que això vulgui dir que hi hàgim d’establir cap relació personal, és el millor. Ser cordial i afable facilita la convivència; no ser-ho ens crea dificultats i ens espatlla el dia. Una persona amable és oberta, receptiva…, i ens és molt més senzill parlar-li o treballar-hi.

Però, quantes vegades la manera habitual de tractar-nos no és cordial, sinó que deixa veure les nostres intoleràncies i carències, de les quals fem tan fàcilment responsables els altres?
Potser si aquest fet no hagués passat allà on va succeir, la meva intolerància s’hauria manifestat, però, per sort, vaig poder reaccionar i, a més, pensar-hi una mica per a poder evitar que en altres ocasions el meu tracte sigui poc cordial, és a dir, surti de la meva impulsivitat i no del cor, que és el que ens fa capaços d’estimar i de posar-nos al lloc de l’altre.

Imprimir
One comment on “Cordialitat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada