Ser mare no és fàcil

baby-499976_1920Per Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, novembre 2015
Foto: Creative Commons

Una vegada més la premsa diària m’ha sorprès amb una notícia que se’m fa difícil deixar de comentar. Amb el titular Un bebè en el poder, ens explica que la secretària de Serveis Socials i d’Autonomia Personal de la Generalitat valenciana ¡ va a la feina amb la seva filla Frida de tres mesos i li dóna de mamar quan la nena ho requereix. També explica el diari que en el moment que la senyora Sandra Casas va ser cridada per a ocupar aquesta secretaria va condicionar la seva incorporació a la possibilitat d’un horari flexible i al fet mateix de poder alletar la seva filla en horari de feina.

Que una mare vulgui alletar el seu fill no és una notícia que mereixi més atenció de l’habitual. Al món moltes mares ho fan; la possibilitat de portar el fill a la feina sí que ho és i suscita algun tipus de reflexió. La senyora Casas té un càrrec polític, però la pregunta és: què hauria passat si la mateixa demanda s’hagués presentat a una empresa privada? La resposta certa no la sé, però la puc imaginar. La negativa hauria estat gairebé segura, al·legant que a l’empresa s’hi va a treballar, no pas a cuidar els fills, o qualsevol altre argument en aquesta mateixa línia negativa.

La situació demogràfica del nostre país no és pas gaire esplèndida: les dones cada vegada tenen menys fills o bé comencen a tenir-ne en edats molt tardanes, amb la qual cosa l’espai de temps fèrtil queda sensiblement reduït. Sovint, la dona es troba en la disjuntiva d’haver d’escollir entre la maternitat i seguir la carrera professional sense poder-se permetre cap mena de parèntesi en la vida laboral per a poder continuar tenint expectatives de futur com a professional. No obstant això, el rellotge biològic no s’atura i el temps s’escurça.

El país necessita ciutadans per a poder tirar endavant, hi ha d’haver generacions de recanvi, però, des del meu punt de vista, hi ha unes preguntes que haurien de tenir una resposta afirmativa: què fa el país per ajudar les dones joves perquè puguin ser mares? Quines polítiques d’incentivació de la natalitat hi ha? Hi ha prou llars d’infants públiques o privades a preus assequibles i amb horaris flexibles? El permís de maternitat o paternitat de setze setmanes és suficient? Hi ha ajuda per a les dones que després d’interrompre la seva carrera professional han de tornar a incorporar-se al mercat de treball? La resposta a gairebé totes aquestes preguntes és negativa. Aleshores, per què ens estranyem de les baixes taxes de natalitat que tenim? No es pot oblidar que les ajudes de l’Administració no es poden circumscriure a la primera infància. Un nen necessita atenció durant uns quants anys.

He centrat molt l’atenció en la dona, però s’ha de tenir en compte que l’home també té i ha de tenir un paper molt rellevant en aquest procés, de fet imprescindible, i les mesures d’increment de la natalitat també han d’implicar l’home, tot i que culturalment i per costum hi hagi una certa tendència a donar més la responsabilitat sobre la figura femenina.

Certament en els últims anys s’ha avançat molt socialment en aquests aspectes, però encara queda molt camí a recórrer. Només cal comparar les mesures que hi ha en el nostre país amb les que s’apliquen a la majoria de països d’Europa.

Imprimir
One comment on “Ser mare no és fàcil

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *