Mudança

carocartonsPer Joan Romans
Físic
Barcelona, gener 2016
Foto: Creative Commons

Recentment han projectat la pel·lícula Ático sin ascensor amb aquest argument: un matrimoni gran viu en un àtic que no té ascensor, i pujar o baixar les escales es fa cada vegada més feixuc. Decideixen vendre el pis i comprar-ne un que tingui ascensor. Quan estan del tot convençuts, a punt de signar el contracte de venda, el marit s’ho repensa i es fa enrere. Es quedaran al pis vell malgrat no tenir ascensor. La seva agent inmobiliaria s’enfada molt i li diu, tota irritada: «¿No veu que no podrà viure tota la vida en aquest pis?» I l’home, amb aquella parsimònia i saviesa que només els anys poden donar, li contesta: «No, ni en aquest ni en cap altre.»

No podem viure sempre a la mateixa casa! A la mateixa casa material potser si, però la casa que és refugi, aixopluc i recer de tota la nostra vida, no pot ser sempre la mateixa.

Així, per exemple, de ben petits tenim una casa que són els pares. Els infants troben en ells tot el que necessiten per viure i créixer. D’ells reben el principal aliment de la vida: tot l’amor que els permetrà créixer d’una manera sana. També la convivència amb els germans serà una bona escola d’aprenentatge de la generositat, del compartir, del respectar, de saber cedir i tantes altres actituds bàsiques necessàries per viure harmoniosament amb els altres.

Creixem físicament i madurem com a persones. Al llarg de la vida anem acumulant un cabal de coneixements, vivències, sentiments i emocions que van forjant i modelant la nostra persona fins a donar-li una personalitat pròpia i distinta de qualsevol altra. Anem construint la pròpia casa. És clar que la forma de percebre el món on vivim no és la mateixa als vints, als quaranta o als vuitanta anys. Els desigs, les necessitats, creences i conviccions varien. També les pors, preocupacions, contrarietats i els lligams que ens colpeixen i que tant ens marquen, són diferents. La casa va canviant.

Sovint a casa fem reformes. Canviem el bany o la cuina, traiem el paper d’una habitació i la pintem, renovem els electrodomèstics perquè s’han espatllat, comprem objectes nous que temps abans no necessitàvem –i que ara ens resulten imprescindibles– i també, molt important, llencem trastos vells que només ens fan nosa o ens incomoden.

El mateix passa amb la casa que construïm amb la pròpia vida. Quants criteris hem hagut d’anar canviant per ajustar-los a una forma més humana de veure la vida! De quants prejudicis ens hem hagut de desfer perquè no tenien fonament o eren injustos! Quantes millores ha experimentat el nostre caràcter per tal de ser més amables i atents als qui conviuen amb nosaltres! Quantes renúncies hem hagut d’acceptar per facilitar la convivència!

El pas dels anys no hauria de ser en va. Si vivim amb consciència i sense estèrils frivolitats –és a dir, amb seriositat–, constantment estarem fent tasques de manteniment, de reforma i de millora de la nostra casa-vida.

Potser ens passa com els vins, que amb el temps milloren. Si la casa-vida és més habitable el seu inquilí s’hi sentirà millor.
Mudança. Mudança contínua.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada