Mirades que gosen parlar-nos

IMG_4380Per: Anna-Bel Carbonell
Educadora
Barcelona, maig 2016
Foto: Assumpta Sendra

Les paraules no sempre transmeten el que sent el cor. Som capaços de buscar en les profunditats del pensament un munt de paraules noves, diferents, sorolloses, difícils, bilingües… Tot per intentar donar una imatge que –erròniament– pensem que és la que esperen els nostres interlocutors, a partir d’una apreciació molt personal, i alhora frívola, ja que avui dia sembla que cal investir-se de felicitat i immunitzar-se contra la dificultat si no volem semblar «perdedors».

Innocentment creiem en la nostra capacitat de transmetre a través de les paraules. Però tot el nostre parament lingüístic s’esfondra sense remei davant una senzilla mirada que es fixa –sense demanar permís– en els nostres ulls i, sense emprar l’alfabet s’adona del nostre estat d’ànim real, dels nostres sentiments, aquells amb els quals tants cops lluitem.

Vestim mots amb continguts legals, amb proximitats afables, amb literalitats tècniques…, però buits de significat. En canvi, les mirades Interpel·len, parlen d’emocions, són incapaces d’amagar pors i angoixes o de dissimular alegries i felicitats. Trobem mirades de tota mena –per descomptat–, més enllà de l’embolcall que suposa el color o la grandària dels ulls. La mirada del qui vol mirar i descobrir la vida amb curiositat i del qui se sent observat amb menyspreu o superioritat; del que ja no sap com expressar la tristesa o la por amb paraules, però que no les pot amagar en mostrar-nos la seva vidriosa mirada plena a vessar de desesperada angoixa; la mirada de sinceritat del qui se sent qüestionat i del qui pregunta sense dir un mot; la mirada plena del qui creu en la veritat i la del qui amaga, nerviós, un gran secret; mirades d’odi, d’amor, de compassió…

La mirada del sense sostre, del qui no vol ser vist com una tara social; la del jove que no se sent estimat; la de l’infant que ha fet una trapelleria i somriu demanant perdó; la del refugiat que fuig del seu país no volgudament i topa amb el mur de la falsa hospitalitat; la de la mare que alleta amorosament el fill nounat; la de l’avi que traspua experiència; la de l’amic que sempre hi és; la llum d’una mirada propera que ens acompanya en aquell moment difícil; la mirada de complicitat del qui ens dóna suport…

Mirades que gosen parlar-nos, simplement.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada