Les ideologies com a perfecció obligatòria

«La nostra manera de veure el món ens permet afrontar el dia a dia i actuar de manera coherent.»

Per: Leticia Soberón
Cofundadora Innovation Center for Collaborative Intelligence
Barcelona, octubre 2017
Foto: Pixabay

L’ésser humà té moltes maneres de construir-se idees sobre la perfecció i de lluitar per adequar-se en tot el possible a aquesta construcció mental. De fet no hi ha gairebé ningú que no tingui una imatge de la perfecció a la qual aspirar, tant individualment com col·lectivament.

El risc que sempre podem córrer és el «d’enamorar-nos» d’aquestes idees i convertir-les en l’únic criteri al qual tot el món hauria d’aspirar. Podem arribar a estar tan convençuts que tot hauria de ser com pensem, que patim una disconformitat creixent amb la pròpia realitat i la dels altres.

Això encara pot considerar-se, malgrat els seus riscos, una situació freqüent que aboca a la persona a una fricció interminable amb la realitat, i un descontentament profund que no acaba de desaparèixer fins que és capaç de qüestionar –almenys una mica– les pròpies idees i incorporar nous elements al seu pensament.

Però no és fàcil fer-ho. La nostra manera de veure el món ens permet afrontar el dia a dia i actuar de manera coherent. Per això, com més simplista i «en blanc i negre» sigui el nostre sistema ideològic i de creences, més fàcil serà assumir-lo i més difícil ser crítics amb ell.

Les creences i les ideologies poden radicalitzar-se tant en el cap i el cor de les persones, que es converteixen en fanatisme. Aquesta manera apassionada, acrítica i primària d’adherir-se a unes afirmacions que ens permetin col·locar-nos en situació de jutjar com a inadequats a tots aquells que no les comparteixen.

Diu José Lázaro en el seu llibre La violència de los fanáticos (Triacastela 2014) que no hi ha actes més mortífers que els comesos per persones que tenen unes creences fanatitzades, perquè converteixen les seves pròpies idees en un paradigma que ha de ser seguit per tot el món. Així doncs, no s’assassina unes poques persones –com en els crims passionals– sinó s’aniquila tot aquell que no pensi com el fanàtic. Hi ha innombrables exemples històrics dramàtics en el segle xx, però presents en tota la història, que ens alerten del seu perill.

Els fanatismes són una manera d’escapar als límits propis i de la pròpia «tribu», sigui quina sigui. També es converteixen en una font de perfecció obligatòria: «o ets com jo i penses el que jo, o no mereixes viure».

Com s’instal·la aquesta perfecció obligatòria en la ment de les persones?
Simplificant el món. Posant les coses en termes de bons i dolents. Construint sistemàticament l’enemic, diu el psiquiatre Enrique Baca. Segons ell, els passos de la construcció de l’enemic solen ser:

  • Els líders polítics o els líders d’opinió en una identitat col·lectiva, assenyalen i insisteixen sobre les grans diferències entre el propi grup i el de l’adversari.
  • Es descriu a l’adversari com una amenaça per a la pròpia família, manera de viure, fills, pàtria, etc. Aquesta amenaça està personificada en qualsevol membre d’aquest grup, per la qual cosa, es recolza sobre el prejudici, la generalització i l’etiqueta.
  • Es fa veure al propi grup com a víctima d’aquesta amenaça.
  • Es generalitzen els qualificatius cap a l’altre grup, es deshumanitza progressivament l’adversari i se’l converteix en enemic; cada vegada té menys rang de persona i més de caricatura, l’etiqueta de bèstia salvatge.
  • Llavors ja no és subjecte de diàleg: ha de ser destruït.

El nucli de la construcció de l’enemic és la deshumanització: l’altre és un ésser anònim, sense rostre i sense individualitat. Només una amenaça. En la seva forma més extrema, aquesta és la lògica terrorista.

La lògica de la perfecció obligatòria per a tots acaba sent òbviament una font de sofriment, violència i disgregació social. No tots els éssers humans estan obligats a buscar la perfecció de la mateixa manera i és cruel imposar un sol paradigma, fora del qual es diu que no hi ha vida digna de ser anomenada humana.

Publicat a la revista RE numero 92, octubre 2017
«Humans, tanmateix imperfectes»

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *