De la benvolença

Per: Pere Reixach
Especialista en Estudis del Pensament i Estudis Socials i Culturals
Barcelona, gener 2018
Foto: Huffingtonpost

Sembla que comencem a prendre consciència que certes energies contaminen l’atmosfera d’elements nocius pels nostres pulmons. Tanmateix, també sembla que som inconscients de totes aquelles creences que influeixen negativament en la nostra salut emocional.

Respirem dins una atmosfera mental contaminada per les energies tòxiques de l’individualisme. Un egocentrisme que ens aboca a la competitivitat més ferotge, la del «jo guanyo i tu perds» de la superficialitat narcisista, sempre abstreta en el propi melic, sota l’exclusiu manament: «primer jo i després jo». Una contaminació agreujada per la intensitat dels conflictes polítics que vivim, on s’ha fet extensible «l’imperi del  jo» a l’imperi «dels nostres» versus al «dels altres».

Aquesta mentalitat tòxica que genera mala sang i eixorca el cor de sentiments de benvolença, malauradament ha penetrat en les relacions dels que vivim sota el mateix sostre, sigui domèstic, de feina o d’oci.

Viure les relacions interpersonals en un aire viciat d’egoismes és un mal viure. Per aquesta raó proposo conquerir o fer reeixir la benvolença: la bona voluntat envers els altres.

«La naturalesa de l’home és malvada. La bondat és cultura adquirida» escriu el filòsof xinès Xunzi (313-238 aC). Aristòtil (384-322 aC) en l’Ètica a Nicomac, dedica el capítol V del llibre novè a «De la benvolença» on diu, entre altres coses,  que és un hàbit  que  s’ha de conrear  cada  dia. També diu que hom no pot ser feliç sense una bona voluntat envers els altres. Tanmateix, benvolença no vol dir tolerància a tot allò de naturalesa vil o conformitat amb el que és inepte, sinó voluntat de bé (Antonio Machado,  1875-1939). Més contundent és Albert Camus (1913-1960) quan diu: «Tothom és més digne d’admiració que de menyspreu».

La saviesa dels pensaments expressats em dona tres lliçons: a) la benvolença és una virtut que palesa la bondat d’una persona, b) com tota virtut és una conquesta personal, c) la benvolença no anul·la l’esperit crític, però esvaeix l’esperit «criticaire».

Hi ha mil maneres per assolir la benvolença, cadascú pot escollir el que consideri com a millor camí. Tanmateix, permeteu-me que  mostri una via per sanejar l’ambient de les nostres relacions interpersonals.

La proposta no és meva, sinó de M.P. Seligman, considerat com un dels pares de la Psicologia Positiva, on en el seu llibre La auténtica felicidad aporta un treball de camp sobre les tradicions religioses i filosòfiques de més de tres mil anys i de tots els llocs del món i constata com la bondat i la benvolença transcorren per totes les tradicions a través de sis virtuts: Saviesa i coneixement; valor; amor i humanitat; justícia; temprança; espiritualitat i transcendència

Al mateix temps evidencia que tot ésser humà té tendència a sentir i conrear alguna o varies d’aquestes virtuts. Es tracte de discernir, semblantment a com descobrim la nostra pròpia intel·ligència de les vuit catalogades per Gadner, quina és la pròpia bondat natural.

Seligman ens proposa un exercici per a la nostra relació de parella que pot ser extensible als fills, familiars i amics. Es tracte d’observar en quina fortalesa/virtut, de les sis esmentades, es mou millor la nostra parella o persona del nostre entorn i quines accions ha realitzat que ho posin en evidència. Després comentar-li el goig i admiració que ens produeix la manera com fa efectiva la seva virtut.

Aquest exercici d’explicitar fortaleses morals als pròxims,  farà bategar els nostres cors amb sentiments positius que insuflaran aires de benvolença al nostre entorn i ens alliberaran d’atmosferes mentals  esclavitzants. Pensem que admirar i lloar la bondat dels altres esdevé la més autèntica expressió d’espiritualitat.

 

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada