Ressenya de l’Espai de Formació «Acceptació de les pèrdues vitals»

Per: Joan Romans
Àmbit Maria Corral
Barcelona, abril 2018
Foto: Assumpta Sendra

 

Els passats dies 13 i 20 de març va tenir lloc l’Espai de Formació «Acceptació de les pèrdues vitals» a càrrec de Clara Gomis i Bofill, doctora en Filosofia i Psicologia, professora a la Universitat Ramon Llull i especialitzada en Cures Pal·liatives i Atenció al Dol.

L’objectiu era oferir respostes a tot un seguit de preguntes que gairebé tothom es fa davant les inevitables pèrdues que tota persona experimenta quan envelleix, quan està greument malalta i quan sent propera la seva mort. També quan viu el dol d’una persona estimada o quan acompanya el dol d’una persona amiga o amb quins recursos comptem i amb quina disposició ho afrontem i com curem la ferida de l’absència.

El primer dia explicà com vivim el dol davant la mort d’una persona estimada: cònjuge, un fill, els pares o una persona molt propera. És ben cert que la mort d’aquestes persones és una experiència tan forta que arriba a fer trontollar tots els nivells humans, fins i tot les creences que un pugui tenir. Davant d’això un pot optar per tancar-se i minvar quan viu aquest desengany que és la mort o bé per un altre pot ser suposar un creixement, fer-se més humà.

Segons Clara Gomis, no és cert que el temps ho curi tot i digué que normalment, davant d’una pèrdua, es viuen quatre etapes. La primera és el shock que es viu tant si és una mort sobtada com prevista o davant d’una malaltia incurable, quan et diuen que no hi ha solució, quan t’adones que només es pot pal·liar el dolor. Aquesta realitat sovint no l’acceptem: és una manera de donar-nos temps per assimilar-ho. Una segona etapa és l’evitació. Voler evitar sentir el dolor de la pèrdua. Això porta a vegades a una fugida: enfadar-se amb algú, amb si mateix o sortir per distreure’s. Podem arribar a somatitzar el dolor. Aquesta pot ser l’etapa més llarga i dolorosa. Una tercera etapa és el dolor. El dolor que sentim i voler reviure allò que hem perdut. També deia que fa menys mal el dolor que la por al dolor i que hi ha llum en el dolor si la sabem descobrir. Finalment, la quarta etapa és la del creixement o transformació, això és, recollir els fruits de tot el procés: què ha canviat i com m’ha canviat. L’experiència del meu dolor em pot portar a voler ajudar els altres a part de mi mateix. El dol i la pèrdua ens han de millorar.

No tothom necessàriament viu aquestes quatre etapes ni són lineals. També és possible quedar-se estancat en una d’elles i retornar-hi. I que no és possible comparar les pèrdues, cadascú viu les seves.

Per morir en pau cal sentir que la vida ha tingut sentit. Segons una sentència d’un monjo budista: «Cal haver sembrat les llavors de la felicitat».

El segon dia va descriure diverses actituds vitals a treballar per afrontar el procés d’envelliment i totes les pèrdues conseqüents. Com afrontem la vellesa, la finitud? Prou sabem que avui la societat no accepta ni la vellesa ni la mort i que fa el possible per negar-les i fins i tot nosaltres, sovint, volem amagar-la als nostres infants.

Si no acceptem el sofriment, aquest serà més gran. Negar l’envelliment implica no prendre les mesures necessàries per curar, pal·liar i per acomiadar-se. Negar impedeix aprendre la resiliència i dificulta créixer com a persona. Cal entendre que tot és transitori, que cal viure la impermanència i que la vida és canvi. Que es perd allò que s’havia tingut, ja que no es pot perdre allò que no s’ha tingut.

Tot el procés de vellesa és una etapa de transformació i creixement. Més enllà de l’acceptació cal deixar-se anar quan t’adones que en altres etapes de la vida estaves dalt del cim i ara comences a baixar: pèrdues físiques, psíquiques, socials, econòmiques… Veus somnis no realitzats.

En la vellesa hi ha moltes pèrdues però, hi ha guanys? Sí, en l’àmbit espiritual. Cal buscar-los. La vellesa és mestre de la paciència i ens fa més tolerants amb nosaltres mateixos. Un proverbi xinès diu: «Hi ha una mort pesada com una muntanya, hi ha una mort lleugera com la ploma d’un ocell.»

Tot seguit, la Dra. Gomis va anomenar unes estratègies per afrontar la vellesa:

  1. Impermanència. Acceptar que la vida és canvi constant, prendre consciència que el temps passa.
  2. Aprendre de cada etapa vital i respondre a cada etapa vital. L’etapa del creixement (en molts aspectes) quan ets petit i jove; l’etapa de l’activitat en la maduresa, que és la capacitat de generar; i l’etapa de l’espiritualitat en la vellesa, que pot ser d’integració o de desesperació. Cada una d’elles té els seus reptes i si no els vivim tindrem uns dèficits.
  3. Cal desaferrament, viure les emocions i deixar-les anar.
  4. Viure el present plenament. Sovint no ho fem perquè estem massa atrapats pel passat i preocupats pel futur. Practicar el mindfulness, l’atenció plena, contemplar i assaborir cada moment.
  5. Saber reconèixer les dificultats. Demanem, no siguem orgullosos.
  6. Aprendre a viure les crisis com a oportunitats, a canviar mentalitats, a obrir finestres i a relativitzar.
  7. Evitar l’aïllament i les intoleràncies.
  8. Mantenir actituds encuriosides i esperançades davant la vida.
  9. No jutjar. No busquem culpables, fora els retrets i els autoinculpaments. Si volem acompanyar, hem de començar per no jutjar.
  10. Comprensió i compassió, que només seran possibles si no hem jutjat. Això implica escoltar abans de donar consells. Cal veure per comprendre.
  11. Humilitat. L’envelliment és una lliçó d’humilitat. Humiliació és no comparar-se, segons santa Teresa de Lisieux. Cal ser amables amb si mateix.
  12. Agraïment. Tot és do. Tot ens ha estat donat.
  13. Ser conscients de la interconnexió. Tot el que faig té relació amb els altres i viceversa.
  14. Descentrament. Ampliar el meu món i sortir d’un mateix.

Va resumir aquestes actituds en dues regles d’or: Primera, accepta tot el que t’arriba i abraça la realitat tal com ve. I segona, estima tant com puguis.

Tots els assistents a l’Espai de Formació van participar en el diàleg i van rebre amb agraïment aquestes reflexions de la professora Clara Gomis, fruit d’una dilatada experiència en l’acompanyament dels processos d’envelliment i de dol.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada