Ressenya 229 Sopar Hora Europea: «Reptes davant la desigualtat d’oportunitats»

Per: Rocío Muñoz
Àmbit Maria Corral
Barcelona, maig 2018
Foto: Ita Amigó

El passat 19 d’abril l’Àmbit Maria Corral va organitzar el 229 Sopar Hora Europea per tractar el tema «Reptes davant la desigualtat d’oportunitats». La moderadora Elena Caballé i Roselló, directora tècnica de l’Institut Diversitas, afirmà que: «La desigualtat d’oportunitats ha empitjorat amb la crisi financera i ha provocat un increment de situacions de vulnerabilitat i exclusió social. Davant d’aquest escenari de desigualtats cal una transformació social, un objectiu molt ambiciós i complex, que necessita també una solució molt complexa que uneixi esforços per desmuntar estereotips i prejudicis envers algun d’aquests col·lectius, que requereix garantir igualtats en les oportunitats, en les condicions i en els resultats».

«Els humans som tots diferents, cap és igual a un altre, això és un fet natural. Ara bé, tots som iguals en dignitat», així començà l’economista i president del Centre d’Estudis Econòmics i Socials, Ignasi Farreres i Bochaca. També en l’economia es manifesten aquestes diferències: «La desigualtat econòmica és una realitat no feridora, sempre que es mantingui dins de determinats límits. Però la fortuna de tres persones equival a la riquesa del 30% més pobre del país.» La gran conseqüència de la desigualtat econòmica és la pobresa: «Quan s’incrementa la desigualtat econòmica, s’incrementa la pobresa i això repercuteix a les classes mitjanes perquè baixen a classe pobra». Explicità algunes definicions de pobresa: l’absoluta o extrema, aquelles persones que no poden accedir a una cistella bàsica dels aliments necessaris per consumir una quantitat mínima de calories; la pobresa bàsica, aquelles que no poden accedir a una cistella bàsica de béns i serveis, com l’educació o la salut; i la pobresa relativa, aquelles que no poden adquirir una cistella de béns i serveis que asseguren una vida digna. Per finalitzar, enumerà algunes pràctiques per combatre aquestes desigualtats: augmentar les rendes del factor de treball, combatre el frau i l’elusió fiscal, optar per una pressió fiscal més justa i proporcionada, establir rendes garantides i educar contínuament la població en el deure moral de pagar impostos.

Mónica Grau Sarabia, investigadora d’Estudis de Gènere, va presentar una anàlisi més crítica de la desigualtat de gènere: «La desigualtat és una situació en què les persones per néixer amb unes característiques determinades no gaudeixen de les mateixes oportunitats. Les desigualtats són profundament injustes perquè ningú decideix néixer home, dona, aquí o en un altre país». Afirmà que la desigualtat de gènere és relacional, sempre que parlem de les injustícies que pateixen les dones, ho fem comparant amb la situació en què es troben els homes. Va compartir unes dades de com es materialitza aquesta desigualtat: en el món laboral hi ha bretxa salarial, feminització sectorial (assistència social, a l’educació…) precaris i menys reconeguts, i l’anomenat «sostre de vidre» quan analitzem una empresa veiem que a partir d’un cert nivell de la jerarquia hi ha un sostre que és impermeable per a les dones, no hi poden accedir. També passa en el món cultural, de la ciència o de la política on la veu de les dones no té el mateix poder de decisió que la dels homes. Un altre àmbit important on es produeix és la violència masclista. «La base estructural de la desigualtat de gènere està a la desigualtat en la responsabilitat de la vida, perquè tenir cura de la vida es fa en l’àmbit privat i si no es fa, difícilment l’àmbit públic podrà funcionar. La desigualtat de gènere exclou a les dones de l’àmbit públic perquè hi vagin al privat». Finalitzà amb una reflexió: «La desigualtat de gènere passa necessàriament per una democratització de la responsabilitat de tenir cura»

Daouda Dieye, portaveu del Sindicat de Venedors Ambulants, va fer una aportació més testimonial. Va arribar a Espanya l’any 2006 amb 22 anys. Va estar deu dies al mar per arribar a Tenerife i el van portar al jutjat perquè no portava visat: «No teníem nom, érem números». Va arribar a Barcelona un divendres a la tarda i el van amagar a una furgoneta policial i els van portar a un centre social, però va haver d’anar a casa d’un amic. A més, quan volia trobar feina li van respondre: «Si no tens papers no podràs treballar». Això era un altre problema que no esperava. «A Àfrica ens diuen que a Europa hi ha solidaritat, benestar, luxe… però no et diuen que hi ha racisme.» El 2007 va començar a vendre pel·lícules i música al carrer. Més tard va anar a Lleida per treballar al camp durant dos anys, sense assegurança social i unes condicions molt vulnerables. «Quan arribes a Espanya no pots fer res legal si ets immigrant». El 2010 li van oferir un contracte durant un any. Va conèixer a una persona que el va portar a Vincles, on segons ell: «Et sents a gust perquè et tracten com un més». Li van demanar que parlés i s’organitzés amb els manters, però és molt difícil parlar quan una persona està en una situació com aquesta, i amb ajuda van aconseguir crear el Sindicat de Venedors Ambulants. Va afirmar que: «No necessitem només un entrepà, necessitem que ens parlin, una abraçada…». A més, fa poc va treure al mercat la seva pròpia marca de roba i han fet una associació per ajudar nois del carrer en el tema d’habitatge i de l’idioma.

Mijail Acosta Martínez, director general de la Fundació Acollida i Esperança, va basar la seva aportació en tres idees. La primera idea és l’exclusió social com a fracàs social: «Es pot fer des d’una mirada sociològica i t’adones que hi ha molts condicionants de vida que fan que el joc no estigui ben repartit per a tothom i vas veient que hi ha molts factors condicionants més enllà de la vida particular de cada persona. L’exclusió social és una conseqüència de les desigualtats socials i no tot depèn de la voluntat de les persones perquè hi ha molts condicionants de vida que són molt complexos. De qui és responsabilitat això? Socialment de tothom: les institucions socials i de tota la societat en general.» La segona idea és sobre la complexitat: «No hi ha receptes senzilles, ni anàlisi d’un sol paràmetre i quan vols afrontar la situació veus que és molt complexa.» A més, les desigualtats no es produeixen igual al llarg de la vida, hi ha més fragilitat en els dos extrems de la vida, la infància i la vellesa. I per últim es preguntava: Com ens situem davant d’això? Què fem? Segons la seva visió personal considera que: «Hi ha molta bondat, però alhora hi ha molta injustícia. Tenim un món bàsicament injust. Davant d’això, què fem? Com ens podem involucrar? Una és atenent les persones víctimes de totes aquestes situacions socials i una altra és la transformació social. Probablement són necessàries les dues coses. Però és un tema no resolt i forma part de la condició humana».

El sopar va concloure amb el col·loqui on els assistents van fer preguntes i aportacions del tema. Les respostes per part dels ponents i el diàleg van possibilitar aprofundir més sobre la temàtica tractada.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada