L’obertura del claustre

Per: Javier Bustamante Enriquez
Poeta
Barcelona, octubre 2018
Foto: Javier Bustamante

La paraula claustre fa referència a un lloc tancat, clos. I dona peu a altres paraules com clausura, que vol dir tancar un esdeveniment. O el fet de viure en clausura, aïllament. Claus, que són l’objecte que serveix per tancar o per obrir un espai. O les claus, que també es fan servir a la informàtica per accedir a certa informació o perfil d’usuari. El claustre de professors és la reunió tancada on es tracten temes relatius a la gestió de l’ensenyament. I al ventre matern també se l’anomena el claustre matern, aquest espai protector que serveix d’asil a una vida que es va gestant. I tantes d’altres al·lusions que es desprenen del fet claustral…

El claustre, encara que té la connotació de tancament, paradoxalment també és un espai d’obertura. En els monestirs, que és l’hàbitat on el claustre –en l’àmbit arquitectònic i simbòlic– té molta importància, és també sinònim d’alliberament. Els monjos i monges que opten per la vida en clausura es tanquen per obrir-se: obrir-se a la vida transcendent, és a dir, al lliurament a Déu i obrir-se a la convivència comunitària.

De fet, en moltes comunitats monàstiques, quan es tanca la porteria, es diu que tanquen el món enfora. Sí, el món és qui queda tancat fora dels murs del monestir. Són les persones les que ara resten lliures de les influències del món.

Aquest sentit de tancar-se per obrir-se podem traslladar-lo a altres realitats. Per exemple, la de la nova vida que s’està gestant al ventre de la mare. Està allà tancada esperant el moment de la seva maduresa per sortir al món.

I del claustre de professors podríem dir el mateix. Les i els mestres estan tancats per obrir-se a la reflexió compartida i per treure unes conclusions o resultats. Hi ha una transformació durant el procés de «claustredat». Com la del fetus dins el cos de la mare. Un abans i un després.

Si ens traslladem amb la imaginació a un claustre monàstic, o si podem fer-lo físicament en els pròxims dies, veurem que, en general, es tracta d’un espai quadrangular, amb galeries per les quals transitar i un pati o jardí interior obert al cel. Una habitació tancada no és un claustre, arquitectònicament parlant. Doncs és aquesta dinàmica que es genera que fa d’un claustre un lloc fecund, de producció i de creixement. Dinàmica que consisteix en el trànsit, el pelegrinatge, el fer camí per les seves galeries o passadissos. I que sempre té com a referència l’obertura. És per això que hi ha un abans i un després de fer un recorregut claustral.

La vida d’un embrió fa tot un recorregut i és evident que la vida que va començar el dia zero ha viscut una metamorfosi quan surt al cap de nou mesos. El claustre de professors també fa un efecte transformador en els integrants quan conclou la reunió. I pels religiosos i religioses que viuen al voltant del claustre cada dia és una passa més dins l’eternitat.

No ens confonem amb la claustrofòbia, que és la por als llocs tancats, com ara ascensors o espais on no hi ha referència amb l’exterior (túnels, coves, etc.).  Aquí no hi ha recorregut ni sentit d’obertura.

En l’àmbit arquitectònic, els claustres clàssics solen inscriure’s dins el que es coneix com a dimensió àuria. Aquesta consisteix en la proporcionalitat que guarden totes les mides entre si i la referència que tenen amb el «número d’or» (1,6180) que ens ensenyen en matemàtiques. Aquestes proporcions tenen com a origen l’observació i la imitació de la natura. La proporció àuria també s’aplica a altres arts com ara les plàstiques o la música.

I tot aquest artifici estètic i funcional el que fa és crear espais d’harmonia. Quan hom entra a un claustre o a un lloc dissenyat a partir dels principis auris, el que es percep és harmonia i bellesa. Si, a més, pensem que a l’arquitectura abans les mides eren preses del cànon de la figura humana –peus, polzada, pams…– el resultat és que els espais estaven pensats per a la persona. El claustre matern també va creixent a mesura que creix la persona que conté dins!

Anem cloent aquesta reflexió entorn del ‘claustre’. I ho fem reflexionant que tota clausura no és el fi d’un esdeveniment, sinó la seva projecció més enllà dels seus límits de temps i espai. Hi ha un després que és la prolongació de l’ara. Aquesta és l’obertura del claustre, la seva transcendentalitat!

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada