Interioritat

 Tractar sobre la interioritat sembla extraordinari però no és altra cosa que tractar sobre una dimensió humana de la qual potser no s’és prou conscient, ja que tota persona disposa d’aquest espai interior i cadascú el treballa a la seva manera. Si anem a la profunditat de l’ésser humà és on es palpa aquest espai que per alguns és un oasi que convida a fer una aturada, per altres és com un laberint amb dificul- tats per trobar la sortida, per altres és un espai sorollós que produeix malestar…

El monjo Lluís Duch (1936-2018) autor de diverses publicacions, ressaltava la impor- tància de viure de forma equilibrada tant la interioritat com l’exterioritat, ja que per viure la interioritat no només s’ha de mirar cap endins, sinó també mirar cap enfora:

«Una interioritat s’ha de nodrir de l’exterioritat, és a dir, dels reptes, dels interrogants

i de les situacions de tota mena que fan possible que homes i dones puguin ser pre- sents, actius i compassius en el seu món quotidià. L’autèntica intimitat, base impres- cindible per a la bona salut de les persones i dels col·lectius humans, exigeix sempre un intercanvi dialogal amb l’altre, amb el diferent i l’estrany, és a dir, una constant situació fluida de sortida i d’entrada».

Cal una maduresa humana per treballar de manera significativa i coherent el nostre ser. Fer una mirada profunda cap a la pròpia interioritat demana un recolliment i una implicació integral de tota la persona, és a dir, de la ment, el cos i el cor per experi- mentar aquest recorregut interior. A més, cal trobar l’espai adequat embolcallat de silenci per poder escoltar els sons interns. Aquest embolcallar-se mai hauria de ser per fugir de la realitat, ni per tancar-se en un mateix, ni per cercar cap refugi estrany.

Entrar en el propi món interior que pot ser un viatge, un camí, un procés, el pou interior… sigui el que sigui, és la persona sola que fa aquesta exploració que li per- met dialogar amb ella mateixa, fer-se preguntes, fer la descoberta del propi jo, conèixer els pensaments, sentiments, emocions, límits… És a dir, esbrinar allò que som i com som, allò que fem… Aquesta és una de les maneres en què la persona va construint la pròpia personalitat i el propi creixement interior.

En una entrevista al filòsof Jordi Pigem, que va fer la tesi titulada «El pensament de Raimon Panikkar. Una filosofia de la interdependència» i autor del llibre Àngels i robots: La interioritat humana en la societat hipertecnològica, diu que Panikkar

–enguany celebrem el centenari del seu naixement (1918-2018)– parlava sovint de:

«Canvi de consciència. I de metanoia, d’anar més enllà de la ment. Afirmava que els problemes de la humanitat només es poden superar a partir del cor humà, no dels avenços tecnològics. El canvi que necessitem només pot sorgir de l’interior de cada persona, de la teva veu més profunda. Intimior intimo meo, com diu l’expressió de sant Agustí, que Panikkar sovint citava. En qualsevol cas, aquesta profunditat de la teva interioritat –o de la teva ànima– avui té l’oportunitat de nodrir-se de les mol- tes tradicions de saviesa, religioses o filosòfiques, de la humanitat.»

Tots els articles conviden a endinsar-nos en el nostre interior, en el propi món sin- gular i únic en qual només s’hi pot capbussar la mateixa persona. Això demana ser més contemplatius, és a dir, aturar el ritme accelerat per prendre veritable cons- ciència del ser.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada