Emparaular, acollir i cuidar

Per: Pere Reixach
Especialista en Estudis del Pensament i Estudis Socials i Culturals
Barcelona, febrer 2019
Foto: elartedecuidar

Escric amb un sentiment de dol per la pèrdua del monjo de Montserrat, Lluís Duch (1936-2018). Un gran savi català que va rebre el reconeixement de la Creu de Sant Jordi, teòleg, antropòleg, docent de diferents universitats, amb més de quaranta llibres publicats, nombrosos articles i conferències. Se’l considera un especialista en història de la cultura occidental i en els diferents llenguatges dels universos simbòlics i mítics, concretant-los en l’antropologia de la vida quotidiana.

No el vaig conèixer personalment però en canvi conec part de la seva ingent obra a través d’alguns dels seus llibres. Concretament Antropologia de la Religió, Religió i món modern, Antropologia de la vida quotidiana (6 volums), La crisi de la transmissió de la fe, L’exili de Déu i els publicats amb participació de diferents autors: Clarobscurs de la ciutat tecnològica i Emparaular el món.

Són llibres que valoro perquè la seva lectura és font de coneixements que acompanyen els meus pensaments i reflexions sobre «el què» de la nostra existència cultural a través dels temps i «com» aquesta perspectiva ens ajuda a seguir, avui i aquí, el procés d’humanització iniciat fa set cents mil anys amb la primera «Revolució Cognitiva» de l’Homo sapiens.

Modestament, amb aquest escrit, vull retre homenatge al gegant humanista, posant sobre la taula tres píndoles del seu pensament que esdevenen, almenys per a mi, veritables paradigmes per a la reflexió i la conseqüent acció, amb l’esperança que acadèmics, millors coneixedors de la seva obra, s’apressin a difondre didàcticament el seu pensament.

Aquestes «píndoles», també podria dir-ne «estels», que m’han il·luminat i motivat són: EMPARAULAR, ACOLLIR I CUIDAR.

«Emparaular», no és l’equivalent al castellà «apalabrar» que vol dir «posar-se d’acord», en canvi «emparaular» és fer entrar la realitat en paraules. Som éssers parlants i des que naixem fins a la mort posem paraules a la realitat que percebem. Però, compte, que l’emparaulament no és només –tot i ser molt important– la paraula, sinó que és tota mena d’expressivitat humana (la gestualitat, els llenguatges corporals, insinuatius, testimonials, les actituds, els comportaments ètics o no). No podem minimitzar les paraules, sinó contemplar-les en tota la seva extensió que impliquen pensaments, reflexions i accions. «El verb es va fer carn» ens diu l’Evangeli de Joan, abans Sòcrates ens va deixar la frase «parla perquè jo et conegui». En definitiva, per a l’ésser humà, existeix allò que és capaç d’expressar.

Lluís Duch, referent a la paraula, ens diu que actualment existeix una «crisi de lèxic», una «crisi gramatical», una «crisi pedagògica» i, conseqüentment, una crisi testimonial. Compte doncs, amb les paraules barroeres, irreflexives, incoherents que malbaraten el valor que més ens identifica com a humans!

«Acollir» i crear «estructures d’acollida», en el pensament de Lluís Duch, té múltiples perspectives (sociològica, psicològica, antropològica, lingüística, etc.), però em limitaré a la perspectiva cultural, on diu: «Les estructures d’acollida fan visibles la incorporació dels éssers humans en el flux d’una tradició concreta, amb l’ajut de la qual, a més, els individus esdevenen aptes per establir diferències culturals, religioses i socials, sovint no exemptes de fortes càrregues de xenofòbia i d’exclusivisme. Es tracta, en definitiva, d’uns elements irrenunciables per al procés d’interiorització individual i col·lectiva de simbolismes, representacions i valors que porta a terme la selecció que és característica de cada cultura humana concreta.»

Recordem sempre que culturalment som «nans a cavall de gegants» que ens han precedit i han fet immensa la cultura, constructe singular de la nostra expressió més humana. Respectem-la! Enfortim-la!

En unes Reflexions sobre el futur del cristianisme, Duch és categòric a la pregunta «qui és cristià?: qui cuida” el seu pròxim», és la seva resposta i posa com a exemple la paràbola del bon samarità” que va cuidar el desvalgut. O sigui, un humà «no professional de la religió» va fer per a un altre humà el que un sacerdot i un levita no van voler o no van saber fer.

Sortosament, dins els signes dels temps, bufen veus sorgides del feminisme que proclamen i difonen abastament, «l’ètica del cuidar» fonamentant un nou model de societat on, tal com diu la darrera revista Valors: «Tenir “cura de l’altre” no és una professió, sinó una actitud humana, necessària per a l’existència. Una actitud que tampoc es desenvolupa vinculada de forma exclusiva a cap gènere.»

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada