Jo podia no haver existit

Juan Miguel González Feria
Barcelona, abril 2019
Foto: Pixabay

Davant la polèmica generada per les declaracions de López Obrador –suposo que involuntàriament–, la meva postura va per una altra banda: per la contingència del nostre existir. Molts han intentat respondre al president mexicà. Veig que la majoria basen els seus arguments pensant que ells haguessin existit en qualsevol circumstància, fos com fos el transcurs de la història anterior al seu engendrament. És un error molt estès avui dia perquè no contemplem la nostra vida cap enrere, cap a l’origen. No ens aturem a pensar quantes coses van succeir abans d’existir cada un de nosaltres. Esdeveniments que van donar lloc al meu engendrament, que si haguessin estat diferents, jo no existiria, i que certament tres generacions abans ningú no podia preveure.

Per entendre-ho vegem-ho al revés, a partir de nosaltres, mirant cap al futur. Amb tres o quatre generacions possibles n’hi ha prou. ¿A algú se li acudeix dir que segur que tindrà un net o besnet, per exemple, vietnamita? Una de les seves filles –que ja existeix– es casarà amb un home d’Alemanya, per exemple, naixeran uns fills, el segon dels quals anirà a viure a la Xina, per exemple, s’aparellarà amb un home d’aquell país i tindrà descendència de la qual un noi inquiet i viatger tindrà un encontre fecund al Vietnam amb una dona adulta de, per exemple, Guinea Equatorial. Algú pot assegurar que això sortirà així? Tampoc ningú hauria apostat per nosaltres tres generacions enrere.

Nosaltres, cada un dels éssers humans, podríem no haver existit, és més, hi havia moltes possibilitats de no existir mai, que l’única possibilitat d’existir és la que, de fet, va ocórrer. N’hi havia prou que els meus engendradors no s’haguessin conegut o no haguessin fet l’amor –voluntàriament o forçadament– en aquell precís moment.

Som éssers contingents, és a dir, depenem de com ha transcorregut la història anterior al nostre engendrament per existir en lloc de no haver existit mai.

És curiós, això ho aprecien fàcilment les persones del camp veient que si un mascle munta una femella de la mateixa espècie animal, sortirà una o més cries; i si no les munta, no res. Potser és menys evident pels treballadors industrials, de serveis o els intel·lectuals, potser més proclius a creure que nosaltres haguéssim existit de totes maneres, al marge de les anades i vingudes de la història anterior.

Conseqüència: els esdeveniments del passat van ser com van ser, amb les seves llums i les seves ombres, els seus encerts i errors… però així i només així, existim els actuals existents. Si les circumstàncies haguessin estat unes altres… no podríem dir res. I Prou. Protestar contra el passat és una incongruència, ja que a causa d’allò tinc el meu major bé: existir. No un bé ètic, sinó un bé existencial.

Alfred Rubio, La aventura de existir, 22 historias clínicas –progresivas– de realismo existencial, Edimurta, 4ª ed., Barcelona 2004. Ediciones en catalán, inglés y chino.

Andre Giordan, Mi cuerpo, la mayor maravilla del mundo. Un viaje singular por la ‘empresa’ más perfecta, Plaza y Janés Editores, S. A., Barcelona.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada