La missió de les administracions

Per: Josep Oriol Jorba
Empresari
Barcelona, maig 2019
Foto: Pixabay

La missió de les administracions públiques és fonamentalment la de garantir i assegurar el bé comú. Els objectius i els projectes poden ser, i són, múltiples i indeterminats, depenent del rang i de la naturalesa del poder públic a què ens puguem referir. Però, sense cap mena de dubte, la raó per la qual existeix l’autoritat, i per extensió el poder públic, és per fer possible que les persones tinguin la plena certesa que viuen sota l’empara del dret. El govern ha de ser el garant dels drets fonamentals i del benestar social en la seva multiplicitat de beneficis. Una administració o forma de govern que no vetlli i, per tant, que no garanteixi el bé comú en totes les seves vessants, és un govern tirà.

Costa d’entendre com ben entrats al segle xxi, un incommensurable ingent de persones de les societats denominades avançades o del primer món pateixen el dèficit del benestar i del dret. A aquest contingent humà se l’anomena el quart món. Permeteu-me que dit això i abans de continuar amb el fil conductor expressat fins ara, manifesti la meva indignació i el meu total desacord als artífexs de tals denominacions: primer món, tercer món o quart món. Tals etiquetes corresponen a concepcions errades, a vegades racistes i sempre inhumanes. Es tracta de divisions desfavorables, vexatòries i diacròniques si ho analitzéssim, sense prejudicis, des de la perspectiva històrica i sense fer mal ús del gir lingüístic. Al respecte em pregunto: ¿Per què els països occidentals o d’economies avançades reben l’atribut principal? ¿Per què s’ho han guanyat «a pols» o potser per què han practicat l’espoli i el latrocinium sistemàtic vers altres societats de latituds meridionals?

Tornant a la idea inicial em refermo en dir i exclamar que malauradament els governs i les estructures de poder en l’àmbit d’institucions internacionals, sobretot les que fan política que subscriu concepcions socioeconòmiques ultraliberals, deixen al marge i giren l’esquena a molta gent, a moltíssims grups poblacionals i no parlo dels països dels Sud (on la qüestió és d’una injustícia flagrant, alarmant i dramàtica). La falta de compromís amb els més febles i desvalguts de la societat actual ha arribat a un paroxisme tan atroç que es fa complicat poder entreveure un escenari esperançador a no ser que es produeixi un aixecament social massiu que faci trontollar els poderosos i els polítics que segueixen la seva corda.

A tots ens venen a la ment, sense necessitat de fer cap esforç de memòria, lleis promulgades que per la seva injustícia s’haurien de desobeir, sentències judicials incoherents, accions polítiques abusives, càrregues policials inversemblants, comportaments immorals de l’autoritat establerta, tractes vexatoris amb abús de poder, anuència de la desídia de determinats càrrecs públics, manca de sensibilitat davant el clam dels febles, polítiques discriminatòries, decisions incongruents i sense cap lògica en l’aplicació de normatives urbanístiques, retallades en el fonamental com és la sanitat i l’educació o privatitzacions irresponsables com la gestió funerària o dels subministraments bàsics.

Tanmateix el que em deixa més perplex és la passivitat de la gran massa social. ¿Hi ha alguna lògica per entendre aquest comportament? Segons ho expliquen alguns filòsofs, tal dimensió impassible forma part de la vida postmoderna; alguns teòlegs, per la seva banda, diuen que l’explicació rau en el fet que vivim ja la fase final dels temps, de la fi del món; alguns psicòlegs, pedagogs i sociòlegs argumenten que la societat s’ha individualitzat de manera irracional seguint els patrons de l’homo economicus (la qual cosa li va més que bé a les instàncies de poder) de tal manera que l’empatia i la compassió s’estan esborrant de la consciència col·lectiva.

Ens cal de manera imperiosa sortir d’aquesta hibernació col·lectícia i social per fer front a les estratègies subtils dels governs titelles dels poders econòmics, que no fan altra cosa que difondre la postveritat tergiversant les realitats autèntiques a l’aixopluc de la postmodernitat.

 

 

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada