Simultaneïtat

Per: Javier Bustamante
Poeta
Barcelona, octubre 2019
Foto: Assumpta Sendra 

Vaig arribar a la paraula simultaneïtat arran d’un exercici que vam fer amb un grup estant de visita en un claustre. Es tractava de fer silenci durant un minut, tancant o no els ulls, per captar l’essència d’aquest espai arquitectònic dissenyat per a la contemplació.

En acabar l’experiència, ens vam anar preguntant què havíem captat cadascú. Les respostes van ser diverses i algunes s’anaven repetint: el so del vent, l’aigua que brolla de la font, el pas d’un avió, la tos d’alguna persona del grup, una porta que es va tancar lluny, el cant d’uns ocells, una bossa que caigué…

I com que el tema de conversa era sobre el silenci, només vam parlar dels sons que captàvem en posar atenció. No aprofundírem en el que havien vist els qui tenien els ulls oberts. Ni tampoc en el que havíem sentit o pensat durant aquell lapse de temps. El cert és que aquell minut de silenci modificà la resta de l’itinerari. Ens havíem tornat més perceptives i perceptius vers els estímuls que ens envoltaven.

Acabàrem la nostra incursió al passat sabent algunes coses més i ens acomiadarem. No obstant això, jo vaig quedar-me instal·lat en aquella experiència i va sorgir en mi la paraula simultaneïtat. Tot el que havia captat en aquells instants d’atenció estava succeïnt al mateix temps! I no és que s’haguessin posat d’acord per ocórrer així, sinó que havien coincidit en aquella coordenada temporal. Segurament algunes de les realitats que es van escoltar feia estona que es manifestaven, per exemple el so del vent. Altres, com aquell avió a quilòmetres de distància, feia hores que volava, però just en aquell moment va passar per aquella zona. Algunes més van fer aparició efímerament i van deixar d’escoltar-se en pocs segons.

La reflexió és que en tot moment estan succeint coses simultàniament. I, depenent de si afinem més o no la nostra percepció, podem ser-ne conscients. Ara, el terme de simultaneïtat no només fa referència al fet que dues coses passin al mateix temps, sinó que a entre elles hi existeixi una relació.

Ho podem entendre millor amb un concepte musical: l’acord. Hi ha un acord quan sonen tres o més notes diferents al mateix temps. Però, perquè aquest acord tingui determinades característiques, és important la relació que guarden les notes entre elles.

Tornant a l’exercici al claustre, tots aquells sons que vam escoltar de manera simultània, quina relació guardaven entre ells? Podem pensar que entre les fonts que els originaven segurament n’hi havia molt poca. Potser tan sols el fet de compartir un mateix lapse de temps en un espai comú. I què succeeix amb el que no s’escolta o no es veu, però que està passant també simultàniament? Hi ha fenòmens, realitats, que aparentment no estan connectades però que guarden una relació íntima que les fa dependre per a la seva existència.

Passem del claustre a un espai més reduït: el propi cos. La inspiració d’oxigen dels meus pulmons s’està combinant amb altres reaccions bioquímiques de manera simultània perquè les cèl·lules del cos puguin anar-se regenerant i l’organisme sencer pugui viure.

I així com en mi es donen processos simultanis que em permeten viure, fora de mi també. La simultaneïtat ens obre la porta a la interdependència. De moltes maneres, els éssers vius, els esdeveniments, els fenòmens naturals es necessiten els uns als altres per poder existir. Sovint en una relació de causa-efecte, no necessàriament simultània. A vegades en una relació de simultaneïtat, on un element els vincula o fa possible la seva coincidència en el temps i l’espai.

Fem una simulació com a exemple. Posem per cas un corrent d’aire. Aquest pot ser la causa que un full de paper caigui a terra. Aquest mateix corrent transporta pol·len que serà dipositat lluny de la flor on va néixer. El mateix corrent serveix de suport per planejar un ocell. Aquest mateix corrent aixecarà pols que entra al meu ull. Tots aquests esdeveniments poden ocórrer simultàniament i gràcies a un element que els ha posat en relació amb el mateix temps. En aquest cas, un corrent d’aire.

La simultaneïtat, com la interdependència són aspectes de la vida que ens ajuden a adonar-nos que no som el centre del món. Allò que sol denominar-se antropocentrisme pel que fa a l’espècie, o egocentrisme individualment. Compartim temps i espai amb la resta del cosmos en una simultaneïtat que podríem dir-ne òntica, és a dir, existencial.

Som «éssers per als altres». Aquest és probablement un dels sentits de la paraula universal. Univers ve de la paraula unus, que vol dir «u», i versus que pot traduir-se com «en direcció a», «cap a» o «vessament». Potser no és la millor traducció, però podem prendre’ns la llibertat de dir que «univers és allò que surt de si, que es vessa, que pren una direcció que no és un mateix».

Sortir de si mateix, també és entrar en un mateix, en el sentit que som part de l’univers. Però entrar en un mateix de manera reflexiva i descentrada.

Hem anat de la simultaneïtat a la interdependència i, d’aquesta a la universalitat. Aquest recorregut ens situa en el llindar de la humilitat i del límit. En la mesura en què em percebo simultani a la resta dels éssers vius, això m’ajuda a situar-me en el mateix pla. La superioritat no hi té cabuda, només l’astorament i el respecte.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada