Desenvolupament professional de les dones joves

Per: Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, novembre 2019
Foto: Pixabay

 

Sovint socialment es fa present la problemàtica plantejada a les dones joves en referència al seu Desenvolupament Professional (DP).

Deixant de banda definicions tècniques, podem considerar el DP com la consecució, dins de la professió o ocupació, del creixement, promoció i l’autorealització de la persona. Tothom té la seva trajectòria de DP, no és una qüestió reservada a les persones d’un determinat estatus professional o econòmic. En qualsevol feina es pot aspirar a prendre més responsabilitats i a realitzar la seva feina cada vegada millor i a trobar en ella la satisfacció personal i professional, quedant així palesa la generalitat de la situació. No obstant això, hi ha col·lectius que ho tenen més difícil que no pas altres. Les dones joves –entenent per tals aquelles que es troben dins la franja d’edat dels setze fins als quaranta anys– són un grup bastant perjudicat principalment a causa de què en aquest temps s’ajunten dues circumstàncies importants en la seva vida que ara explicarem.

La primera està relacionada directament amb el lloc de feina. A l’inici de la vida activa s’exigeix a tothom un esforç per trobar l’emplaçament adequat i aprendre a donar la resposta esperada a les diferents demandes socials i professionals. No obstant això, la competitivitat del mercat de treball fa que aquesta exigència s’allargui en el temps. En el cas de les dones –i aquesta és la segona circumstància citada anteriorment–, aquest és el moment que la biologia marca per ser mare. Poder conciliar les dues circumstàncies és el conflicte a resoldre.

Hi ha un seguit de situacions que perjudiquen molt la conciliació entre la vida familiar i la professional. En primer lloc, el nostre imaginari col·lectiu procedeix d’un model social androcèntric tot i que, afortunadament fruit de les lluites dutes a terme els últims anys, aquesta és una qüestió en vies de solució. Cada vegada més els homes assumeixen funcions domèstiques i socials tradicionalment considerades reservades a les dones. I d’aquest canvi ens n’hem d’alegrar i molt. No obstant això, el model de família nuclear propi de la nostra societat no facilita la viabilitat de la conciliació.

Un altre fet important a tenir en compte és la manca, en el nostre país, de polítiques socials dirigides, no solament a l’ajuda a les famílies amb nadons i/o fills en edat escolar, sinó també a incentivar i incrementar la natalitat. No en va a casa nostra tenim una de les taxes més baixes d’Europa. Costa de trobar referències a polítiques de foment de la natalitat en els programes electorals de qualsevol partit.

La solució més a l’abast per a les famílies amb infants són els avis. N’hi ha prou amb passar per la sortida d’una escola per veure una gran quantitat d’avis o àvies que van a recollir-los. De fet, en les societats rurals, preindustrials i industrials, els avis sempre tenien un paper de suport i ajuda a la seva criança que més tard es revertia en la cura d’ells per part dels joves. Actualment, de la mateixa manera que ha canviat la societat i l’estructura familiar, també ho ha fet el paper de les persones grans en la cura dels infants i en l’ocupació del temps de les mateixes persones grans. Aquesta situació és molt complexa i mereix un espai a banda.

Fins que la nostra societat deixi de considerar la natalitat com un repte individual allò que en realitat és una problemàtica social, la situació de les dones joves, des del punt de vista del DP, serà difícil. Cada vegada més, les dones posposen el naixement del primer fill, fet que escurça el temps en què la dona pot infantar. Malgrat els últims avanços mèdics que ajuden que les dones amb més edat puguin ser mares, la biologia imposa els seus límits.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada