Problemes

Per: Josep Just Sabater
Poeta
Barcelona, novembre 2019
Foto: Pixabay

Hem d’aprendre a viure amb problemes, del tipus que siguin, sense deixar que aquests ens corsequin i obsessionin. Incessant lluita diària. Però negar-los, descartar-los o refusar-los ens posa en una pèssima situació per no viure enganyats. La qual cosa és una aposta segura, conscient o inconscient, d’autoengany.

Hi ha persones per a qui res és prou fàcil i de tot fan un problema, talment un obstacle que se’ls posa al davant o al mig del camí. I així deixen de fer moltes coses i d’emprendre qui sap quants projectes. O es queden només en un intent, mera temptativa. Quan no els ajornen i s’autoexcusen creant-se impediments i dificultats externes i, per tant, alienes a la seva voluntat. Per aitals persones els problemes són una ocasió, o millor dit, un pretext per no haver d’afrontar, paradoxalment, cap problema. De solucions, no cal ni parlar-ne. Aquesta actitud, en el fons, mostra una estranya lucidesa per captar no ja els problemes, sinó la seva total irresolubilitat. Val a dir que no pas negativa en ella mateixa.

També hi ha gent a qui tot li sembla prou fàcil i els problemes són una oportunitat per millorar, avançar, superar-se, créixer, talment esglaons d’una escala que no fa sinó pujar. Per cada problema presumptament resolt, un esglaó més amunt en l’ascensió cap a l’autorealització, la fama, la riquesa, l’èxit, el triomf, la glòria… Els problemes, per aitals individus, són l’excusa perfecta per fer coses, com més millor, en l’ordre quantitatiu, i com més reeixides millor, en l’ordre qualitatiu.

El «problema» que no veuen, però, és precisament aquell que els mena a afrontar els altres problemes des de la simple convicció que tota ambició és bona si porta els resultats desitjats i esperats, sense qüestionar-se mai el gran problema que suposa creure que tot té solució menys la mort, com se sol dir vulgarment. Però, no és justament la mort la «solució» de tot problema?

Els problemes, certament, no cal conjurar-los com si fossin maleficis o malediccions, ni d’altra banda creure que caiguin del cel, a tall de benediccions i favors divins pel nostre benefici. Tanmateix, preocupar-se per si ens arribaran a afectar poc o molt, complicar-nos massa la vida i témer que fins i tot ens la puguin arruïnar, és clarament excessiu, innecessari i contraproduent. Car no els aturarem mai els problemes, greus o lleus, per molt que ens hi esforcem. El menys que podem fer, doncs, és deixar-los que ens vinguin, a la seva manera, sols, un rere l’altre i al seu moment, que és sempre l’ara i aquí. Potser aquesta és la millor forma de no acabar mai de resoldre res del tot a la primera. I no frustrar-se. No es pot demanar més dels problemes que ens ocupen diàriament i els quals ens preocupem de solucionar. O potser només una cosa: no donar-los mai per tancats.

Lluny de problematitzar negativament tota la nostra existència, crec que això no deixa de ser prou valuós en si mateix. I, si més no, ens pot ajudar a ser menys acríticament realistes. És a dir, aprendre i acceptar a viure amb problemes.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada