De la subsidiarietat

Per: Pere Reixach
Especialista en Estudis del Pensament i Estudis Socials i Culturals
Girona, febrer 2020
Foto: Pixabay

Considero la solidaritat no només necessària, sinó imprescindible per a la cohesió social. També crec que proposar la solidaritat, sense fer esment a la subsidiarietat, promou una societat que a la curta o a la llarga, queda desharmonitzada, desequilibrada, on les entitats més petites queden absorbides per la força deshumanitzada del poder i la teranyina burocràtica que segrega.

Quan una societat vol caminar, amb pas ferm, vers al desenvolupament integral i harmònic, precisa no només d’una cama (la solidaritat), sinó també de l’altra cama (la subsidiarietat). Només amb les dues cames podrà caminar vers l’autèntic progrés.

Gairebé tothom entén que s’ha de ser solidari amb els que tenen menys recursos, sobretot quan parlem de recursos econòmics. No és així quan els febles són les minories ètniques, culturals, polítiques, econòmiques, socials o religioses. Per protegir aquestes minories existeix el principi de subsidiarietat.

El concepte bàsic és que l’Estat és per a l’home i no l’home per l’Estat. Així l’Estat amb totes les administracions i nivell que se’n deriven estan per ajudar i promoure la dignitat de tot ésser humà i els seus cercles vitals: família, escola, món laboral, grups socials del seu entorn immediat i els intermedis que el relacionen amb l’ens polític, econòmic o social superior.

Un dels exemples de subsidiarietat, tal com defineix l’Enciclopèdia Catalana: «És molt més eficaç, per exemple, prendre mesures a escala local per intentar solucionar el problema d’un centenar d’aturats que decidir, a les institucions europees, què cal fer perquè milions de ciutadans europeus en atur trobin ocupació».

Els autors del document El principi de subsidiarietat a la Unió Europea (Parlament de Catalunya), Enoch Alberti, Enric Fossas i Miquel Àngel Cabellos, diuen que la idea de subsidiarietat és tan antiga com l’organització de qualsevol grup humà en què es distribueix el treball. La seva formulació teòrica es pot remuntar a Aristòtil (Política), fins a arribar als nostres dies que la trobem en doctrines tan dispars com l’anarquisme radical (Proudhon), el catolicisme (Encíclica papal Quadragesimo anno, 1931), el liberalisme (Stuart Mill) o el federalisme personalista (Mounier).

No és, doncs, estrany que la subsidiarietat s’hagi associat a les idees democràtiques d’autodeterminació, responsabilitat dels governants, llibertat política, divisió dels poders o de respecte a les identitats i a la diversitat, però també a l’eficiència i a la solidaritat (subsidium).

Així la subsidiarietat complementa la solidaritat perquè procura que tots i cadascun dels estaments o persones objectes de subsidi (ajuda) procurin desenvolupar la mateixa iniciativa per assolir per ells mateixos la seva autonomia econòmica i social.

Tanmateix, però, gairebé ningú sent la necessitat de ser subsidiari. De fet aquest gran principi reconegut, igual que el de la solidaritat, per la Unió Europea –acollit en el Tractat de Maastrich (1992) i descrit novament en el Tractat de Lisboa (2009)–, l’han situat a les golfes del sistema, com si als grans artífexs de la política els hi fes nosa. El poder ha perdut de vista que si se’ls hi ha atorgat poder, és per servir l’ésser humà en la seva dignitat i també els seus entorns socials vitals, com la família, les associacions, les fundacions, els sindicats, les empreses, els grups religiosos, etc.

Tot i que el principi de subsidiarietat està disposat en diferents entramats legals que obliguen per llei, aquesta no contempla la immensa casuística que flueix de les innombrables relacions socials i queda subjecta a l’imperi de l’ètica i la moral.

L’any 2012, escrivia al Diari de Girona, sobre la subsidiarietat i deia: «Cal reafirmar i explicar el principi de subsidiarietat, si volem reeixir políticament, econòmicament,  socialment i culturalment. Més ara, temps d’eleccions, on els polítics prediquen una major solidaritat i això esta molt bé, però s’obliden que la solidaritat sense subsidiarietat pot degenerar fàcilment en un assistencialisme crònic, reductor del creixement dels pobles i els individus».

Malauradament, avui que les principals forces polítiques es mouen per pulsions i afanys d’un Estat omnipresent i dominant, on uns volen centralitzar-ho tot i els altres volen engolir-se la iniciativa privada, sigui econòmica o social, deixant ambdós, la societat orfe de subsidiarietat, expresso ben fort: Solidaritat sí, ¡Subsidiarietat també!

 

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada