El virus de la contingència

Per: Javier Bustamante
Poeta
Barcelona, novembre 2020
Foto: Javier Bustamante

Quan es diu que els éssers humans som contingents, és perquè som, existim, però podíem haver no existit. És una qüestió de poder ser o de poder no ser. Possibilitat. El possible existeix, l’impossible no existeix. En aquest sentit, el contingent depèn de determinades circumstàncies per existir que esdevenen necessàries, encara que al seu torn siguin contingents amb relació a si mateixes. També podien no haver estat i són. Han depès d’altres circumstàncies per ser.

Veiem així una successió de necessitats i contingències perquè la vida faci eclosió. Em ve a la ment el nom d’una cançó del cubà Silvio Rodríguez Causes i atzars. Un fragment diu: «I les causes el van anar voltant, quotidianes, invisibles. I l’atzar se li anava enredant, poderós, invencible…». Els elements que són necessaris per a la vida hi són presents, quotidians, gairebé imperceptibles. En canvi, la contingència ve determinada per la manera en què aquests elements es van conjugant, diguem-ne atzarosament, en el sentit en què es donen d’una manera, però podrien donar-se d’una altra, ocasionant resultats diferents.

Existeixo, soc aquí escrivint, però si el meu pare i la meva mare no es coneixen, la meva possibilitat d’existir desapareix. Ni tan sols és formulable. Soc fruit de moltes contingències.

La contingència, doncs, va de la mà de la dependència. El contingent depèn d’allò necessari per poder existir. La seva etimologia ens ho explica millor. Prové del verb llatí contingere, el prefix del qual és con– (conjuntament, en associació) i el verb tangere (tocar, aconseguir). És a dir, el contingent és quelcom que s’aconsegueix, que succeeix en associació o en conjunció amb una altra cosa. No neix per generació espontània o perquè es dona a si mateix l’existència. Necessita circumstàncies molt concretes que ho possibiliti.

Aquest 2020 estem vivint un abans i un després en la història contemporània del planeta. La irrupció, a finals de l’any passat, de la pandèmia de la Covid-19 ha marcat un abans i un després en la relació de l’ésser humà amb la realitat. Però, perquè aquesta pandèmia estigui sent possible amb les característiques que té, han calgut factors que l’han fet possible. No ha sortit del no-res i si està tenint l’abast que té és perquè hi ha tots els elements necessaris que li donen cabuda: naturals, socials, polítics, econòmics i, fins i tot, emocionals. És un esdeveniment multicausal i, pel mateix, contingent. Podria no haver estat, com tantes coses, però no obstant és. El tenim aquí i només queda fer-li front.

Cal disposar de la memòria i de la creativitat, de la saviesa i del sentit comú, del respecte i de l’audàcia, de la intuïció i de la solidaritat.

Aquesta contingència es trasllada a l’agenda personal i comunitària i és, potser, una de les coses que més ens costen: no poder fer plans. Dependre en tot moment del que vagi succeint per actuar en conseqüència. Sentir-nos coartats en la nostra llibertat de decisió.

I aquesta contingència també té molt a veure amb la noció de límit. La Covid-19, en el seu aspecte sanitari, com tantes altres malalties, atempta contra la salut i contra la vida. Recordo un article d’Alfredo Rubio de Castarlenas que deia que la mort no és «la mort», sinó «la meva mort». El límit de la fi de la vida o de la salut/malaltia, no és una línia externa, sinó una condició intrínseca de la persona. En aquest sentit, la Covid-19 llisca en aquest terreny fent-nos present la nostra condició finita. Així com hem pogut arribar a existir, la nostra condició material ens diu que deixarem d’existir.

Aquesta pandèmia té tants efectes com éssers humans l’estan vivint. Jo només he volgut reflexionar sobre un aspecte perquè és un esdeveniment inesgotable. De tota manera, voldria quedar-me amb la sensació que soc contingent. Existeixo i dono gràcies a les causes de les quals ha depès la meva possibilitat de ser i estar. Podria no haver existit, però aquí estic. La pandèmia també existeix, però així com algun dia jo deixaré d’existir, la pandèmia també deixarà d’existir tal com l’estem experimentant ara. I molt probablement deixarà per molt temps rastre del seu pas, però és que de mi també quedarà memòria un temps més després de la meva mort.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada