T’he conegut per la veu

Per: Josep Corbella i Duch
Advocat
Barcelona, novembre 2020
Foto: Eugènia Sendra

Així responia, uns dies enrere, la salutació d’una bona amiga que, malgrat la mascareta, em va conèixer quan passava per la plaça de la Sal, mentre ella intentava descobrir la seva identitat alliberant la cara de la mascareta que portava, tal com està manat a tothom.

I és que, amagades les faccions personals per imperatius de salut pública, cal estar atents i emprar altres referències per identificar els altres, com la veu, la manera de caminar, els gestos, les formes de vestir, el pentinat i altres característiques físiques de cada persona.

En aquest temps de cares tapades, per poc observador que hom sigui, anant pel carrer s’adonarà que molta gent, per no dir la majoria, esforça la mirada intentant identificar i posar nom a les persones que té al voltant i amb les que es creua. Per això diria que, col·lectivament, estem desenvolupant noves formes per identificar i relacionar-nos amb els altres.

Posats davant de cares tapades, que s’esdevenen inexpressives, no ens queda altre remei que traspassar a la vista, a l’esguard de la mirada i a les expressions corporals de mans, braços, cames i cos, el llenguatge visual que acumulem a la cara. Deixar-lo en suspens durant el temps en què regna la mascareta i traspassar-lo a altres parts del cos.

I així, en correspondència, ens cal esforçar el sentit de la vista, trobar i adquirir noves habilitats expressives i d’identificació, com també l’adquisició de coneixement per tal de poder mantenir la identitat social de la persona i no perdre la capacitat de relació.

L’establiment obligatori de l’ús de la mascareta sanitària, tapant nas, boca i bona part de la cara, ens ha obert a noves formes d’expressió i de relació social que, tard o d’hora, es convertiran en usuals i permanents, marcant així per sempre un abans i un després des de la declaració oficial de la pandèmia originada per la COVID-19.

Estic segur que direm, moltes vegades, t’he conegut per la veu, perquè cap mascareta ens priva de la veu, ni del seu timbre i tonalitat. Cadascú de nosaltres té la seva pròpia veu, única, personal i irrepetible, que tan bé coneix la gent del nostre entorn, especialment les mares. I ara, més que mai, ens cal escoltar les veus amb atenció i, així descobrir si darrere d’aquella tela que, descolorida, sense suc ni bruc, amaga la cara d’una persona, hi tenim un amic, un parent, un conegut. O potser hi ha algú que, des d’un pou d’angoixa, ens demana ajuda.

I, arribats a aquest punt, com que un mateix no es pot treure l’etiqueta de jurista, cal afegir una inflexió i assenyalar que, amb tot el que hem dit, arribem a la conclusió que la veu és una de les dades personals més importants per la seva singularitat, i que, com a tal, mereix la màxima protecció i respecte, atès que identifica la persona en qualsevol lloc i situació. Per tant, mereix el màxim nivell de protecció, i no pot ser objecte de manipulació, ni de modificació o distorsió.

Aquesta obligació va més enllà de l’imperatiu legal derivat de les disposicions del Reglament de la UE 2016/679, sobre protecció de dades personals, i s’imposa també per una obligació natural de respecte de la identitat de la persona humana.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada