Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Els errors històrics, enemics del present

9b els-errors-200-a-brewerPer Anna M. Ollé i Borque
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Santo Domingo (R. D.), setembre 2008
Foto: A. Brewer

Fa poc vaig assistir a una taula rodona que portava per títol “Violència i delinqüència” en una zona concreta de Santo Domingo en què la inseguretat ciutadana i les múltiples manifestacions de violència tenen atemorits els habitants.

Els ponents van definir la violència des de diferents punts de vista i posicions, tractant de fer-ne una síntesi clara i concisa. Van puntualitzar que la violència és qualsevol comportament individual o col·lectiu que voluntàriament o involuntàriament provoca danys físics, psicològics, morals i fins i tot intel·lectuals, que queden latents en les persones o en l’entorn que ens envolta.

Reflexionant sobre la violència es va arribar a la conclusió que quotidianament tenim actituds violentes: n’hi ha que presenten manifestacions molt explícites i d’altres que són més subtils.

Em referiré a una d’aquestes manifestacions, atès que una de les aportacions em va cridar l’atenció i em va brindar l’oportunitat de reflexionar sobre la nostra responsabilitat davant d’aquest tipus de violència, que no és la més visible ni la més palpable, com podrien ser la violència intrafamiliar o la del carrer, tan esteses en el nostre medi.

L’expositora partia de l’aprenentatge en el camp intel·lectual o del coneixement. Deia que, amb freqüència, assumim des de la infantesa ensenyaments desafortunats o erronis. I aquests es reflecteixen en actituds, gestos i expressions d’inconsciència, fanatisme o fins i tot violència emmascarada o subtil. Segons l’expositor, aquest tipus de violència s’origina en narracions històriques falses o poc veraces, que són font de ressentiments col·lectius que es transformen en un enemic del present.

En posarem un exemple: a la República Dominicana, quan s’explica la història, diem amb insistència: “Els haitians ens van envair el 1822.” Però ens podríem preguntar a qui van envair. A vostè, a mi, als qui viuen en aquesta illa? Si llavors no existíem!

Històricament, el 1822 la República Dominicana no era una nació. L’actual República Dominicana és la part oriental de la Hispaniola o illa d’Haití en llenguatge taïno. En aquella època, la part oriental estava sotmesa a la colònia espanyola i els seus habitants desitjaven que els de la part occidental ocupessin la seva zona, perquè es trobaven en total abandonament d’Espanya, ja que en aquells moments la colònia no era d’interès. A més, a la part occidental de l’illa, gràcies a l’impuls de les idees de llibertat i de progrés, s’havia abolit l’esclavitud.

A partir d’aquest fet d’ocupació històrica incorrectament descrit o narrat durant més d’un segle, s’ha forjat una enemistat amb el país veí d’Haití. Aquests sentiments negatius han anat arrelant per mitjà de llegendes, errors i prejudicis, conscients i inconscients, i s’han anat transmetent de generació en generació, provocant des de temps llunyans sentiments violents o de rancúnia cap als haitians.

La història ens explica que els enfrontaments entre ambdues nacions no es van donar fins al 1844, any en què va néixer la República Dominicana com a estat sobirà i independent, a partir del crit d’independència que va proclamar Juan Pablo Duarte a la part oriental de la Hispaniola, separant-se de la part haitiana. Cal tenir present que en aquell moment alguns grups haitians van donar suport al procés de mantenir la república lliure de la ingerència colonial.

Amb aquests fets antics confusament explicats, sembla que interessava ensenyar una història fosca. Així és més fàcil arribar a creure que els actuals haitians són els nostres enemics perquè “ens” van envair el 1822. Cap dels contemporanis d’avui havíem nascut per a parlar en primera persona d’aquests fets. I és curiós, a més a més, que els que avui vivim en aquesta preciosa illa de Quisqueya, si ara existim és gràcies a aquesta història que es va esdevenir amb tota la seva càrrega de llums i ombres.

Cal saber mirar i revisar la història amb lucidesa, sense apassionaments, per a emetre judicis veraços i objectius que no siguin, en l’actualitat, causa de violència sinó esmena i restitució d’errors. No siguem ingenus. Amb freqüència els mites i els prejudicis es repeteixen i van creant una visió tergiversada que repercuteix en les relacions personals i grupals del present.

Si vivim als mateixos esculls, si som germans pel fet d’existir i, també, de compartir la terra que ens uneix i enllaça, els uns als altres, amb històries d’un passat comú que va possibilitar el nostre engendrament, ¿no seria més útil per a avui que, un cop eliminats aquest absurds ressentiments històrics, poguéssim ser amics els uns dels altres i així treballar junts per construir en el present un món més solidari i gratificant per als nostres fills i nosaltres mateixos?

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *