Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Racisme cultural: “Jo no sóc racista, però…”

1c racisme-cultural-200-h-castPer Caterine Galaz Valderrama
Doctora (c) en Filosofia de l’Educació
Barcelona, gener 2008
Foto: H. Castañón

Imaginar que entre els futurs familiars hi hagi algú que professi una religió diferent, que vesteixi de manera poc usual o que tingui un costum diferent en els menjars, per a algunes persones pot resultar impensable i, més encara, poc desitjable. Tot i que a primera vista aquesta podria semblar una conducta inofensiva, en el rerefons d’aquest comportament es poden amagar signes clars de rebuig respecte dels qui ens semblen “diferents” i “aliens” al nostre propi grup social.

Aquest tipus d’actituds s’emmarca dins del que es coneix com racisme cultural o racisme sense raça. Es tracta de denominacions referides a aquelles visions que consideren una certa superioritat historicocultural d’uns grups respecte d’uns altres, ja no cimentada en aspectes biològics, sinó en trets culturals que són infravalorats per l’observador. Sembla que no agraden certs signes visuals (maneres de vestir, accessoris, etc.), algunes formes de trobada social i familiar, segons quines adscripcions religioses, determinats usos de l’espai públic, entre d’altres costums, que passen a ser aspectes menystinguts –o directament rebutjats– respecte del conjunt de símbols dominants.

Fins fa poc, seguia vigent un racisme biològic, basat en una suposada superioritat genètica d’uns grups sobre uns altres. Aquesta visió va ser qüestionada des de diferents perspectives durant el segle XX i va quedar totalment obsoleta amb el descobriment del genoma humà. En concret, les investigacions del genoma humà van demostrar que tots els éssers humans compartim el mateix patró genètic, de manera que les diferències entre els diferents grups només són fenotípiques, és a dir, dels trets físics externs, i que responen a variants adaptatives desenvolupades per cada grup al llarg del temps.

Malgrat això, en molts sectors persisteix un etnocentrisme que es manifesta en el rebuig dels col·lectius diferents, ja que es creu –tot i que no necessàriament es digui– que el referent cultural personal és millor que el dels altres.

Taguieff, en La fuerza del prejuicio. Ensayos sobre el racismo y sus dobles (1990), assenyala que actualment s’han desplaçat les idees de puresa des d’una suposada raça biològica a una noció d’identitat cultural, autèntica i monolítica; com si existís una escala jeràrquica en què unes identitats (o cultures) fossin més acceptables que unes altres, més civilitzades que unes altres, més modernes que unes altres. En certa manera, en la quotidianitat es van fent evidents signes d’un racisme no declarat ni directe, sinó més aviat implícit i soterrat. Actualment poca gent es considera “racista”; tot i així, no és estrany sentir la frase “jo no sóc racista, però…” com a preludi per a expressar reticència davant de determinats col·lectius considerats “forans” al grup local.

La conseqüència directa d’aquest racisme sense raça o racisme cultural és considerar la inviabilitat de la convivència en un mateix territori de persones amb referents socioculturals diversos i la possible aparició de brots xenòfobs, violència directa o por enfront d’una suposada invasió cultural per part de persones estrangeres.

La contraposició entre els uns i els altres, com si els grups socials fossin realitats estancades –amb la qual cosa es nega de passada qualsevol diferenciació personal dels subjectes respecte del seu propi col·lectiu de referència– es converteix en la pedra angular per a la construcció d’aquest racisme cultural. I els prejudicis i estereotips passen a ser l’aliment per a expressar l’animadversió cap a les persones del col·lectiu no desitjat.

Per això és important reflexionar en profunditat sobre com considerem aquests “altres”. Prendre consciència de la manera en què quotidianament, en les nostres actituds, comportaments i llenguatge, podem obrir la porta a aquest racisme cultural ja és un petit pas per a evitar que s’arribi a expressions directes de rebuig, i pot ser una base per a millorar la convivència en les societats actuals. Però a més, cal insistir en la consideració dels drets fonamentals de totes les persones, independentment del seu lloc de procedència, la qual cosa implica l’acceptació de la lliure expressió de les diferents característiques culturals. En definitiva, avui més que mai no n’hi ha prou d’assenyalar en veu alta “jo no sóc racista”, sinó que més aviat cal intentar posar en pràctica petites accions de respecte mutu amb relació a les creences, els trets particulars i les manifestacions culturals a les quals les persones desitgin adscriure’s.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *