Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Gimnàstica laboral. Darrere de la ruta atenesa

2b gimnastica-200-funnybizPer Caterine Galaz
Doctora en Filosofia de l’Educació
Barcelona, febrer 2009
Foto: FunnyBiz

L’exercici físic ja no és solament una qüestió del temps d’oci. Fa unes dècades es van començar a introduir rutines d’activitat física dintre d’un espai abans impensat: el treball. Moltes empreses, seguint les premisses dictades per la teràpia ocupacional, han incorporat temps d’exercici físic per a afavorir el benestar general dels seus treballadors i, de passada, la seva productivitat, amb els consegüents beneficis econòmics que això implica per a les companyies.

Més enllà d’aquesta «fórmula econòmica», val la pena tenir en compte els beneficis que reporta aquesta pràctica, que, encara que sembli només un joc, pot contribuir en gran manera a millorar la qualitat de vida de les persones, no tan sols en l’espai laboral, sinó en totes les seves ocupacions. Vivim en una societat tecnificada i eminentment sedentària. Els treballs requereixen cada vegada menys esforç físic i més complexitat intel·lectual. Quantes persones en el món passen més de vuit hores assegudes davant d’un ordinador, en un taulell o atenent el públic?

Els qui diàriament estan sota pressió mental i tenen un training sedentari tendeixen a sofrir més estrès, insomni, ansietat i angoixa –entre altres malestars–, que aquells que treballen en feines que requereixen un esforç corporal. A això s’afegeix una sèrie de patologies físiques que fa que moltes persones prenguin una actitud negativa respecte del seu ambient laboral.

El cos humà requereix activitat física i oxigen per a relaxar-se, mantenir la ment buida i per a enfrontar altres aspectes de la vida diferents del laboral, com les mateixes activitats d’oci. De vegades només calen quinze minuts de desconnexió per a estar més relaxats i assumir el treball amb una altra disposició. L’exercici físic és una de les esferes robades per la nostra era «ciber», una àrea de l’ésser humà que sempre ha estat una activitat pròpia de les persones, en diferent grau, durant tota la seva existència.

Els homes antics, en l’edat primitiva, van ser els primers que van transmetre de generació en generació l’activitat física, dintre del que podria ser considerat com el seu «àmbit laboral»: la caça, la pesca, la grimpada pels arbres, entre altres quefers. Després aquesta activitat va estar fusionada al treball, fins fa molt poques dècades, en àrees com l’agricultura, la pesca, la defensa militar, etc.

L’exercici en la història

Per a algunes civilitzacions de l’antiguitat la dimensió física formava part de l’activitat laboral (com també d’altres àrees), perquè constituïa una necessitat bàsica per al benestar de la persona en la seva totalitat. Els atenesos, per exemple, creien en el desenvolupament simètric de la persona: cos i intel·lecte. D’aquí que l’educació atenesa incorporés l’activitat física en tots els àmbits de la vida, també en el laboral, com un requisit per al desenvolupament integral de l’individu, i com a benefici posterior per a tot el grup social. La meta educativa «una ment sana en un cos sa» expressava la unitat del cos i l’ànima.

Això va començar a trencar-se amb la visió romana, que no cercava una síntesi entre harmonia física i desenvolupament mental, sinó que el cos és vist com una entitat a sotmetre per la raó. El treball és treball i requereix esforç físic extrem, no harmònic; l’esport és només diversió.

A partir del moment que les lletres i les ciències es tornen extremament protagonistes i, posteriorment, quan la Raó -amb majúscules- es torna hegemònica en l’organització dels sistemes socials, moltes facetes de la persona queden excloses o desvalorades en plans secundaris, entre elles l’activitat física.

Avui, amb el boom de la tecnologia, amb la informatització laboral i amb la irrupció cada vegada més gran de treballs sedentaris, l’activitat física és considerada gairebé únicament com una activitat d’oci o de cura personal. No obstant això, el temps que la persona inverteix en els seus respectius ambients laborals i el desgast mental de les seves ocupacions, requereixen moments de desconnexió, de relaxació, de sortir, de posar-se a la frontera.

L’activitat física pot ser una eina per a això. És un acte locomotor de tendència natural que té efectes en la nostra afectivitat, reporta benestar, manté l’agilitat no únicament corporal sinó també mental, fet que té també conseqüències en les relacions socials que mantenim.

Incorporar l’activitat física en l’ambient laboral, com per exemple no mantenir més de vint minuts la mateixa postura, moure les articulacions dels peus i de les mans de tant en tant (microgimnàstica), fer estiraments, etc., és perfectament factible, sense necessitat de tenir un instructor personal. Hi ha moltes formes de fer exercici en el treball: no hipnotitzar-se massa amb els correus electrònics personals i les trucades telefòniques; oblidar l’ascensor i pujar per les escales, anar i tornar al treball caminant o bé baixar una estació abans o després; tornar caminant a la feina havent dinat; organitzar equips esportius amb els companys d’oficina, etc., són només algunes de les possibilitats per a incorporar l’activitat física en els entorns laborals.

El treball ha estat una de les preocupacions centrals del subjecte modern. Potser ja és hora de recordar-nos que per a treballar bé i relacionar-nos millor necessitem un cos i una ment sans. Necessitem una visió de persona més integral, al millor estil atenès!

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *