Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Quan les paraules importen

3a quan-200-j-flyover-livingPer M. Javiera Aguirre Romero
Periodista, doctoranda en ètica i política
Dinamarca, març 2009
Foto: J-Flyover-Living

La frase «el respecte als drets humans» conté tres conceptes que per separat són tan contundents que no haurien d’estar en la mateixa oració: respecte, dret, humà (en el sentit de «el que és humà») són conceptes en si mateixos difícils de digerir i que, tot i això, semblen omplir converses, titulars, discursos-promeses polítiques, llibres, columnes com aquesta, etc.

Hi ha situacions concretes que ens remeten o ens fan pensar en el respecte als drets humans. Des de l’aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans el desembre del 2008 fins a les notícies que llegim sobre els assassinats que es produeixen diàriament en països africans, o la informació que hi ha 1.100.000 persones en el món sense accés a l’aigua potable, o dels immigrants que moren en ple oceà intentant fugir de la situació de precarietat en què viuen, etc. Aquestes i altres situacions ens fan pensar, parlar, llegir o escoltar la frase del respecte als drets humans; malgrat tot, poques vegades intentem entrar en el significat de cadascun d’aquests conceptes.

La Real Academia Española defineix els drets humans com aquells «drets fonamentals, els quals, per ser inherents a la dignitat humana i per resultar necessaris per al lliure desenvolupament de la personalitat solen ser recollits per les constitucions modernes assignant-los un valor jurídic superior». La RAE reconeix que per l’especial vinculació d’aquest tipus de drets amb la persona i el seu desenvolupament se li atorga un valor jurídic superior. Per a aprofundir el concepte desglossarem cadascuna de les seves paraules.

Amb relació al respecte, em permeto prendre una excel·lent pregunta que Josep Maria Esquirol planteja en el seu llibre El respecte o la mirada atenta, per il·luminar aquesta reflexió: Què ens sembla mereixedor de (digne de) respecte? Hi ha avui dia alguna cosa la necessitat de respecte de la qual sigui una exigència per a tots? Les possibles respostes ens poden dur per molts rumbs diferents. Per això en aquesta ocasió voldríem concentrar la mirada en el fet que s’ha convingut que hi ha uns determinats drets que mereixen respecte.

Respectar, segons la RAE, és considerar, tenir deferència, mirament per alguna cosa o persona. Però voldríem plantejar-ho aquí i en aquest context com una actitud moral. En aquest sentit direm que respectar és cuidar, que implica reconeixement, però sobretot és atendre –dirà Josep María Esquirol–, és a dir, dedicar una mirada atenta, que és, per tant, una mirada ètica moguda per l’atenció. En aquest cas, podríem dir que hi ha determinats drets que, per raó d’alguna cosa, capten l’atenció i arriben a exigir el nostre respecte.

La filòsofa Begoña Román defineix el dret com un bé universal transcendental i sostenible, i ineludible per a la consecució d’altres béns. En el cas dels drets humans jo puntualitzaria que es tracta d’una qualitat o atribut que pertany a la persona pel fet de ser-ho, que és reconeguda en societat i –seguint Román– és universal, transcendental i ineludible. La transgressió dels drets humans vulnera en alguna cosa o en alguna mesura el reconeixement d’humanitat d’aquest ésser.

I en aquest context, què és allò humà d’aquests drets?, en què consisteix la seva humanitat? La humanitat se’ns fa evident en el contacte amb altra persona, en la trobada vital amb l’altre. En l’altre reconeixem certes qualitats que defineixen aquesta humanitat i que exigeixen ser resguardades.

L’humà és precisament el reconeixement de la dignitat de les persones, com deia la definició que abans comentàvem de la Real Academia Española. La dignitat, com diu Immanuel Kant en el seu llibre Metafísica dels costums, és allò que no té preu, el valor del qual és immesurable i, doncs, intransable. És el que fa que les persones siguin tractades com a fins i no com a mitjans. I llavors, l’humà, allò que ens engrandeix en el que és propi de ser humà és el vincle amb l’altre, una trobada existencial amb les persones –ja sigui en la grandesa de l’amor o en la misèria de la postguerra, per exemple–, és el que ens permet reconèixer la humanitat.

La Declaració Universal va tenir lloc després d’uns fets que van fer creure a les persones que s’havia perdut –i per tant, es podria tornar a perdre– el respecte pel que és humà i que valia la pena recordar-lo i explicitar-lo dient que pel sol fet de ser humans, aquests drets se’ns han de respectar a tots, sense distinció, en qualsevol lloc del món.

En 1948 l’ONU va explicitar en trenta articles drets humans que van des del reconeixement del respecte a la vida, a la llibertat, a la igualtat, fins al reconeixement de personalitat jurídica, de la propietat o del dret a participar en el propi govern. I avui, seixanta anys després, cadascun dels seus enunciats ens exigeix constantment actualitzar la definició de respecte, de dret i d’humanitat, així com en moltes ocasions el contingut mateix dels drets que han estat promulgats.

De tant repetir paraules a vegades es tornen buides. Quan les frases manquen de sentit o s’utilitzen sense més ni més, és necessari –i en ocasions, urgent– preguntar-se pel seu significat. Actualitzar conceptes és una tasca plena de sentit en una època en què els significats cada vegada semblen importar menys. Les paraules, les declaracions, els drets, el respecte i la humanitat es poden instrumentalitzar. Repensar tots aquests conceptes és una manera necessària de rescatar-los.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *