Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

2009. Desarmar la Història

ProgramaXXVIII Seminari Interdisciplinari – Barcelona, març 2009

És possible oblidar la Història? És factible fer creu i ratlla? No són pocs els països en els quals subsisteixen ferides i bretxes profundes, i la seva població segueix dividida sense haver portat a terme un procés de reconciliació suficientment profund que permeti el desenvolupament harmònic de la societat. Aquestes ferides es mantenen d’una manera latent en l’imaginari col·lectiu i poden reobrir-se en qualsevol moment, generant nous conflictes aparentment ja superats o oblidats.

Els éssers humans som històrics, és a dir, que per a començar a ser, depenem de la Història. La majoria dels conflictes que vivim en l’actualitat es perpetuen, precisament per no veure aquesta evidència: que si la Història hagués estat diferent –millor o pitjor– el present seria diferent i nosaltres no existiríem. La Carta de la Pau dirigida a l’ONU, en el seu punt IV, assenyala: «És fructuós conèixer la Història tant com sigui possible. Veiem, però, que no podem fer-la tornar enrere. Veiem també que, si la Història hagués estat diferent, millor o pitjor, el que s’ha esdevingut hauria estat diferent. S’haurien produït al llarg del temps uns altres encontres, uns altres enllaços; haurien nascut unes altres persones, però nosaltres no. Cap dels qui avui tenim el tresor d’existir no existiria. Això no vol insinuar pas que els mals ocasionats pels nostres avantpassats no fossin mals reals. Els censurem, els repudiem i no els hem de voler repetir. La sorpresa d’existir facilitarà que els presents ens esforcem amb alegria per arreglar les conseqüències actuals dels mals anteriors a nosaltres».

El passat és irrevocable. Tot i el llast negatiu que pugui tenir la Història (injustícies, insolidaritat, imposicions, genocidis, etc.), nosaltres som fruit directe d’un conjunt d’episodis històrics molt concrets. Podem desconèixer-los, podem viure en permanent conflicte amb la nostra gènesi, però som fills d’aquesta història. Tot això, no nega la nostra personalitat i singularitat, però la història va ser per a nosaltres la nostra condició de possibilitat. És un fet irrefutable que a ella devem l’existència, cosa que no significa que siguem responsables d’aquella situació, tot i ser un dels seus efectes directes. Aquesta premissa tan senzilla és la que molta gent no acaba de veure, ni tampoc les conseqüències que se’n deriven. Ans al contrari, alguns creuen que si la Història hagués estat diferent, ells haurien existit d’una o altra manera. L’evidència queda ofuscada per la supèrbia de ser, no entenen ni accepten la contingència de l’ésser. Si descobrim l’existència com el major bé que posseïm –ja que sense ella no pot donar-se cap altre bé possible, com la vida, l’amor, l’amistat, la llibertat, la pau…– i acceptem que som éssers històrics –fruit d’aquesta història concreta tal com va succeir i no una altra–, estarem immunitzats contra qualsevol ressentiment històric que pogués colar-se en fer-se un mal ús o un abús de la memòria històrica. Només aleshores desitjarem que ens mostrin i ensenyin la nostra història de la manera més objectiva possible. La història familiar, grupal, nacional… amb els seus encerts, errors, fins i tot les maldats i injustícies…, perquè tot pren un altre caire en tenir en compte que només aquesta història –i no una altra- ha possibilitat la meva existència. És important conèixer la Història, però és molt diferent conèixer-la havent acceptat amb goig d’antuvi tant les seves alegries com les seves penes, que conèixer-la enrabiant-se i rebutjant-la.

La Història és mestra de vida, perquè aprenem a no repetir els fets nefastos ocorreguts i que avui repudiem. Cal saber filtrar tot allò positiu i enriquir aquest llegat amb la nostra actuació solidària en el present. Entenem que és fecund recordar i que és útil l’esforç de comunicar el que succeí a aquells que acaben d’irrompre en la Història. Creiem que el record de les víctimes no és mai en va, i que no és solament una manera de fer-los justícia, sinó de prevenir les generacions presents i futures del mal que pot sobrevenir. Aquesta acceptació joiosa de la Història no implica, ni de bon tros, no reconèixer que els mals del passat foren realment mals. Una cosa és l’acceptació òntica [possibilitat de la meva existència] i una altra, molt diferent, la seva acceptació ètica. És fonamental reconèixer públicament el que ocorregué i que les institucions que tingueren especial protagonisme en aquelles atrocitats siguin capaces de lamentar-ho d’una manera clara i diàfana, i no únicament això, sinó que, a més a més, vetllin per reparar els mals que se’n derivaren.

Sentir la sorpresa d’existir, juntament amb la vivència que podríem no haver existit, fa que brolli del nostre interior un sentiment d’alegria per ser, i és aquesta alegria la que ha d’impulsar-nos a treballar amb afany per reparar en la mesura que sigui possible el present que vivim. El goig de ser amb altres és el motor per a l’àrdua tasca d’edificar la pau en el moment present.

Àmbit Maria Corral

Primera sessió:

«Presentació del Seminari» Jordi Cussó Porredón, President de la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU

«¿Existeix una responsabilitat històrica?» Manuel Reyes Mate Rupérez, Professor d’Investigació de l’Institut de Filosofia del CSIC

Resum de les intervencions

 

 Segona sessió:

«La transmissió de la Història com a responsabilitat moral» Begoña Roman Maestre, Professora d’Ètica de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona

«Els mitjans com a espai i fàbrica de la memòria» Francesc-Marc Álvaro Vidal, Professor de la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull

«Historia, convivencia y ciudadanía» Carlos Martínez Shaw, Catedràtic d’Història Moderna de la UNED

Resum de les intervencions

 

 Tercera sessió:

«Responsabilitat i Economia» Isabel Vidal Martínez, Professora del Departament de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona

«El pensament xinès, antípoda cultural» Eugeni Bregolat Obiols, Ambaixador d’Espanya a Andorra i ex-ambaixador a la R.P. Xina

«Història, memòria i política» Gabriel Cardona Escanero, Ex-militar, historiador i escriptor

Resum de les intervencions

 

Quarta sessió:

«Quan les religions confonen plenitud amb totalitat» Xavier Melloni Ribas, Antropòleg i doctor en Teologia

«Ideologies: confrontació o diàleg?» Joan Rigol Roig, President del Parlament de Catalunya (1999-2003)

«De les identitats impermeables a les identitats poroses» Francesc Torralba Rosselló, Catedràtic de Filosofia de la Universitat Ramon Llull

Resum de les intervencions

 

Cinquena sessió:

«La contribución de la investigación por la paz al ‘Desarme’ de la Historia» Maria Oianguren Idígoras, Directora de Gernika Gogoratuz, Centre d’Investigació per la Pau

«Geopau: un homenatge a la Història de la Pau» Maria Viñas Pich, Directora de la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU

«Acabem la Història en pau» Eduard Vinyamata Camp, Expert en Mediació i Resolució de Conflictes. Universitat Oberta de Catalunya

«Cloenda del Seminari» Xavier Badia Cardús, Director de l’Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans de la Generalitat de Catalunya

Resum de les intervencions

 

«Conclusions» Elena Caballé Roselló, Gerent de l’Àmbit Maria Corral

Àlbum fotogràfic del XXVIII Seminari Interdisciplinari

 

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *