Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Els «ninis»

12c ninis-240Per Sofía Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, desembre 2012
Foto: http://cort.as/7f4g

Fa pocs dies l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), organisme dedicat a la promoció de polítiques de millora del benestar econòmic i social de les persones de tot el món, en el seu informe sobre educació publicat el dia 11 de setembre d’enguany, explica que Espanya té el migrat honor de ser el país integrant d’aquest organisme en què més s’ha incrementat la població de «ninis», o sigui, de joves entre quinze i vint-i-nou anys que ni treballen ni estudien. Tot i que la taxa ha augmentat en diferents països, en cap no ha tingut un increment tan fort com a l’Estat espanyol, en el qual ja hi havia hagut un augment del 16% l’any 2010. Aquesta taxa és un dels indicadors que utilitza l’OCDE per a avaluar la salut social i educativa d’un país. Amb això queda palesa la importància d’aquesta dada. El problema dels «ninis» té dos vessants: un de social i un de personal, tot i que posar una frontera entre l’un i l’altre és difícil i fins i tot es poden sobreposar.

L’aspecte social és molt ampli i complex. Per a una anàlisi acurada s’hauria de recórrer a persones amb una altra formació, però des del meu punt de vista, cal remarcar que és en la franja de quinze a vint-i-nou anys que la persona ha de començar a treballar. Això vol dir començar a produir prèviament, i que s’haurà format en el sistema educatiu. La societat i la família hauran assumit un seguit de despeses, o si ho preferiu, hauran fet una inversió de la qual s’espera una rendibilitat. Davant d’això cal preguntar-se sobre les causes d’aquesta situació: els nois i noies surten del sistema educatiu sovint sense les habilitats necessàries per a poder anar a treballar. L’encaix entre el sistema educatiu i el productiu sempre ha estat difícil. En definitiva, són els nois i noies que no volen treballar? És el mercat de treball que no ofereix oportunitats laborals? O és que la formació bàsica de la joventut no ajuda a la inserció laboral?

De la població de «ninis» no tots tenen el mateix nivell educatiu, però no és arriscat dir que a menys formació, més dificultat per a deixar de ser «ninis». La tendència del mercat de treball és que cada vegada es necessita més formació o qualificació per a poder accedir a un lloc de feina. Els llocs de poca qualificació són menys nombrosos en una societat cada dia més tecnificada. A banda del problema de rendibilitat esmentat anteriorment, aquest s’agreuja més quan el jove ha cursat un grau universitari.

Les característiques de la piràmide d’edat actual, molt nombrosa per la base formada per les persones laboralment actives, i força àmplia per la part alta, formada per persones jubilades que perceben una pensió, posa en perill la sostenibilitat del nostre estat del benestar, si els joves no poden fer la seva aportació a les caixes comunes.

Quan es parla en l’àmbit personal, la franja d’edat entre quinze i vint-i-nou anys és massa àmplia per a poder prendre-la unitàriament. Es podria dividir en dues parts: la primera de quinze a divuit i la segona de dinou a vint-i-nou. Tot i que la problemàtica és la mateixa, el fet d’estar en dos períodes evolutius diferents aporta també matisos distints. En la primera etapa la persona està completant la seva adolescència i el que se n’espera no és tan exigent com en l’etapa següent, en què ja es considera que la persona ha de desenvolupar un rol de persona adulta, considerant que una persona adulta és capaç de ser autònoma econòmicament i afectivament. Per tant, la persona no pot donar resposta a l’exigència social perquè no té aquesta autonomia econòmica i donant per descomptat que hagi assolit l’afectiva. Aquest període, des del punt de vista personal evolutiu, és molt ric: ja s’ha assolit completament el desenvolupament físic i sexual, però professionalment es considera que és un període d’exploració. El jove o la jove acostuma provar diversos tipus de feina per saber en quina es troba millor i, una vegada trobada, poder-se desenvolupar professionalment d’acord amb els seus objectius professionals. Si socialment no se li poden donar aquestes oportunitats, al jove li pot resultar molt difícil plantejar-se un projecte professional, per no parlar del projecte personal. Entre vint-i-cinc i vint-i-nou anys és l’etapa en què la persona hauria de plantejar-se la independència dels pares i fundar la seva pròpia família, però, como ho pot fer si no té ingressos propis? Davant la situació descrita, els pares, encara que siguin pensionistes, han de continuar mantenint el fill o filla tot esperant que les circumstàncies siguin més favorables. Els «ninis» han passat a ser la baula més feble de la família, mentre que fa anys ho acostumaven a ser els avis, amb la diferència, però, que avui aquests cobren algun tipus de pensió. En temps de crisi com l’actual costa trobar una feina. En anys anteriors un jove abandonava prematurament el sistema educatiu i podia trobar alguna feina per a poder subsistir, però ara això no passa. Aquests joves haurien d’aprofitar per a formar-se en aquells aspectes en què són deficitaris per diverses raons; a més de buscar alguna ocupació, també podrien desenvolupar alguna mena de voluntariat social que, a més de fer un servei a la societat, els podria servir com a via d’inserció.

En resum, la situació resulta socialment dolenta, però personalment nefasta. Els professionals no tenim casuística per a saber com pot evolucionar el problema personal ni com s’hi pot intervenir. Sembla que la solució més clara és oferir oportunitats laborals. Reforçar el sistema educatiu per a poder donar respostes a aquelles persones que presenten dificultats, tot i que no sembla que aquesta segona via sigui l’escollida pel govern en el seu afany de contenir el dèficit. Consideren l’educació com una despesa, no com una inversió de futur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *