Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

L’ensenyament obligatori hauria de ser la joia del sistema educatiu

3c ensenyament-240-r-arlequinaPer Sofia Gallego i Matas
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, març 2012
Foto:  R. Arlequinada

En els últims dies la premsa, la ràdio i la televisió s’han fet ressò de les manifestacions dels estudiants universitaris. Aquests fets, a banda d’una reflexió sobre els motius dels joves per a sortir al carrer, també susciten una consideració que implica tot el nostre sistema educatiu. Tots els ciutadans haurien de tenir una plaça assegurada en l’ensenyament obligatori: infantil (3-6), primari (6-12) i secundari (12-16). Si volguéssim representar gràficament la situació ens trobaríem amb una piràmide, a la base de la qual hi hauria els ensenyaments obligatoris i la zona de més amunt es correspondria amb els ensenyaments no obligatoris –batxillerat i formació professional– per a acabar en l’ensenyament terciari o universitari. Les restriccions econòmiques –principal queixa dels estudiants universitaris– s’han produït en totes les fases del sistema educatiu.

Comencem per l’ensenyament infantil i primari (3-12 anys). Remarcar la importància d’aquesta etapa educativa resulta reiteratiu. Tots els petits ciutadans del nostre país han de passar-hi, perquè és en aquest moment de l’escolaritat en què les persones fan els aprenentatges cabdals en la seva vida: adquireixen hàbits de treball, els coneixements bàsics de lectura i escriptura, el càlcul i les bases de la matemàtica, les primeres nocions d’estudi del medi natural i social, per esmentar els aspectes més rellevants. Per dir-ho ras i curt, els nens i nenes aprenen a llegir, a escriure, a comptar. Tot el que s’aprèn durant aquesta etapa es farà servir tota la vida d’estudiant fins i tot més enllà: llegim, escrivim i comptem molts i molts anys, fins que les capacitats ho permeten. Així, doncs, els aprenentatges fets esdevenen crucials per a les persones.

Aquesta importància exigeix de l’Administració pública unes despeses importants. No solament és important que tots els nens i nenes del país tinguin una plaça escolar assegurada, sinó que els mestres puguin comptar amb els recursos didàctics i humans per a poder atendre cada nen en funció del seu perfil de necessitats educatives. El mestre, en aquesta etapa ha de fer créixer tots els seus alumnes en la mesura de les seves possibilitats: des dels més eixerits fins als que ho són menys. Però, aquest mestre sovint necessita l’ajuda d’especialistes de suport –logopedes, psicopedagogs, etc.– per a atendre infants amb dificultats d’aprenentatge o bé nens superdotats –el país no es pot permetre desaprofitar intel·ligència.

Certament, en el nostre context, existeixen les figures professionals esmentades, però cal preguntar-se si el nombre és suficient. No podem estar satisfets que un alumne amb dificultats greus d’aprenentatge disposi, en el millor dels casos, d’una o com a màxim dues hores d’atenció individualitzada. Els resultats segurament estaran d’acord amb la intensitat del tractament i aquest alumne quan arribi a la secundària obligatòria pot tenir dificultats per al seguiment de l’escolaritat com ja les ha tingut a primària. Les últimes restriccions pressupostàries van sovint en la direcció de restringir el nombre de professionals de suport. D’alguna manera estem posant en crisi la igualtat d’oportunitats, per una banda, i malmenant talent, per l’altra. I encara més: estem posant en perill l’esdevenidor del país, perquè els nostres ciutadans futurs no hauran tingut un veritable accés a una educació d’acord amb les seves necessitats educatives.

L’ensenyament secundari obligatori (12-16) és hereu de les mancances apuntades anteriorment. En aquesta etapa s’han de consolidar i ampliar els coneixements anteriors per a arribar a l’edat laboral –16 anys– amb les habilitats i coneixements idonis per a poder accedir al mercat laboral o bé per a continuar la formació superior amb unes mínimes garanties d’èxit. En aquesta etapa educativa també resulten interessants els especialistes: orientadors o psicopedagogs que, per una banda, puguin ajudar els tutors en la seva tasca i, per l’altra, atendre l’alumnat amb dificultats d’aprenentatge o bé necessitats d’orientació. Resulta fins i tot vergonyós llegir en els diaris que alguns instituts tenen dificultats per a pagar les factures de la llum i de la calefacció.

I ja ens trobem a l’etapa no obligatòria de l’educació secundària, en aquesta etapa preparatòria per a la universitat amb el batxillerat o específicament per ocupar un lloc de feina amb la formació professional. Aquesta última és la germana pobra del sistema educatiu. És un ensenyament molt costós que exigeix un esforç, no solament de l’administració pública, sinó també de l’empresariat, que en definitiva serà qui ocuparà els nois i noies. El tipus de societat en què ens ha tocat viure fa que les inversions en aquest tipus d’ensenyament siguin molt importants: s’ha de dotar de materials moderns perquè els nois i noies puguin preparar-se adequadament per al mercat laboral, cada dia més exigent i tecnològicament més canviant. No es pot preparar l’alumnat amb màquines i eines antigues per a anar a treballar a una empresa moderna.

En els últims anys s’han fet avenços importants en el sistema educatiu públic, però si bé els discursos dels polítics donen importància a l’educació, allà on es veu clarament la seva voluntat de millora és en les partides pressupostàries. Com a país encara no ens acabem de creure la importància de l’educació obligatòria per al nostre futur, altrament ens miraríem amb més interès i intensitat l’ensenyament obligatori.

Els pares i mares també s’han manifestat demanant una educació de qualitat i en contra de les retallades, però no hi ha hagut un gran ressò mediàtic. Calen més recursos, però també una gestió eficient i eficaç per a assolir una alta rendibilitat social.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *