Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Silenci, la vida va fluint

Silencio, la vida acontecePer Javier Bustamante i Enriquez
Poeta
Barcelona, novembre 2013
Foto: http://cort.as/7RxI

Les persones, com tots els éssers vius, no som impermeables. Som ressonadors d’allò que ens envolta i, al seu torn, exercim també influència en el nostre entorn. Estem íntimament connectats formant unitat. No sempre en som conscients i ens conduïm com si fóssim individualitats tancades que es relacionen amb més o menys profunditat, amb el risc d’accentuar aquesta característica fins a convertir-la en individualisme.

Tot i això, el fet d’actuar de manera individualista no anul·la la interdependència que ens sosté en la vida. De fet, aquest individualisme personal és ressò d’un individualisme social. I això vol dir que, fins i tot el fet d’«aïllar-nos» no respon a la nostra naturalesa, sinó que és una actitud adquirida o fomentada.

La proliferació del prefix «auto» és una mostra d’aquesta atomització de la vida humana. Conceptes que són generadors de canvi, fins i tot volent-nos treure de la cultura individualista, com autogestió, autonomia, autoreflexió, autoconcepció…, ens poden embolicar en un procés en què l’origen i el fi sigui un mateix –persona o col·lectiu–, en què els recursos i els fruits quedin delimitats i es vagin empobrint o generant dinàmiques malaltisses.

En la llengua anglesa la paraula «jo» es tradueix com a i. Des de fa un temps aquesta paraula s’ha convertit també en un prefix per a modificar altres paraules, donant-los un significat de pertinença del jo. D’aquesta manera, jo, el jo, també és un telèfon i una sèrie d’objectes i realitats que van enfortint l’individualisme. Segons com designem, com anomenem la realitat, aquesta acaba sent la nostra relació amb ella. És molt comú veure persones soles o «reunides», prestant la major part de la seva atenció a dispositius electrònics que els aparten del present real que els acull en aquest moment.

Aquests signes del nostre temps no són pas una condemna. Cada època comporta les seves contradiccions, els seus símptomes i les seves oportunitats de creixement. La tensió entre allò individual i allò compartit ha existit sempre, ara pren imatges i mecanismes que la fan més evident i, per això mateix, més detectable i tant de bo superable.

Cadascú, persona o grup, hem d’afinar la sensibilitat per a notar que l’aïllament, l’individualisme, l’egoisme es van convertint en la forma de relacionar-nos amb la realitat. Hi ha símptomes que hi apunten: infelicitat, frustració, malaltia, competitivitat, solitud, pressa, falta d’un projecte comú, manca d’un projecte personal que ens interrelacioni, por…

Les sortides d’aquestes situacions no són individuals, encara que requereixin la persona amb tota la seva enteresa. Són itineraris que han de partir de la persona, sí, però que han d’ajudar a sortir de la persona per a provocar la trobada, el descobriment de l’altre, la descoberta d’un mateix en la realitat per a sentir-se’n part. És, per dir-ho d’alguna manera, establir la pau amb un mateix estant en pau amb la realitat que ens ha tocat viure.

Un primer pas en aquest camí és aprendre a contemplar. Afavorir moments de quietud, personal i grupal, que ens ajudin a mirar-nos en el nostre entorn, percebre els seus límits i observar què ens està dient, sense fer-ne judicis. Probablement, des d’una mirada amable posada sobre nosaltres i la realitat, començaran a sortir a la superfície les claus, les maneres, els perquès del canvi d’actitud que està demanant el nostre present.

Som habitants del present, i el present és acció, oportunitat, renovació. Per a poder ser conscients de la riquesa que això comporta, hem d’adoptar una disposició molt especial que ajuda a unificar, restableix la comunicació i la comunió: el silenci. Sí, el silenci, tan senzill i tan difícil. Hi ha un primer moviment que implica la soledat, és a dir, l’apartament temporal, la recerca de la quietud i el respecte pels processos lents i naturals. Un moviment posterior és més d’espera «no productiva», d’esperar sense esperar res. Quant un va aprenent a deixar de banda expectatives personals, la vida es va revelant en els seus potencials i ens ajuda a restablir la comunicació amb la realitat.

No estem vivint uns moments apocalíptics excepcionals. Si contemplem la història podem veure que els éssers humans som poc atents a la realitat, sobrecarreguem els seus límits, ens convertim en dominadors. Cada època revela les capacitats integradores de la humanitat i la seva necessitat i recerca de la felicitat. Fem-nos silenci, la vida va fluint…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *