Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Actituds que cal evitar

mafalda3monosPer Neus Calleja
Psicòloga
Directora del Telèfon de l’Esperança de Barcelona.
Barcelona, octubre 2013
Foto: Creative Commons

El cos, únic i irrepetible. El continent més preuat i alhora més vulnerable. El substrat de les funcions orgàniques que ens possibiliten la vida. El gran desconegut per molt que creguem conèixer els seus secrets més insondables. Sempre sorprenent. Allò que allotja la nostra ment i la nostra ànima.

I aquí hem topat amb l’òrgan més complex i més fantàstic alhora: el cervell. Ell és qui ens facilita la capacitat de comunicar-nos. És qui fa possible les relacions amb els altres i, fins i tot, amb nosaltres mateixos.

Els éssers humans som socials per naturalesa. Necessitem el contacte amb els altres per a desenvolupar les nostres capacitats. I és amb la comunicació com aconseguim contactar amb l’exterior.

En aquest procés de comunicació la paraula esdevé el principal vehicle, però no l’únic. Com la vestim i la presentem és tan important o més que ella mateixa. Però si tots aquests factors són allò que permet el diàleg amb l’entorn, és evident que aquest mateix entorn ha de saber interpretar correctament aquests senyals. I això només es podrà aconseguir a través d’una bona escolta.

No n’hi ha prou amb sentir. Per a escoltar hem d’estar atents als tres components de la comunicació: el llenguatge verbal o contingut lingüístic del nostre missatge, el llenguatge gestual o expressió corporal amb què l’acompanyem i el llenguatge paraverbal o com transmetem aquest missatge a través de la veu.

El cos i la ment conformen un binomi inseparable. No s’entén l’un sense l’altra. Per tant, és evident que el nostre cos s’expressa a través de la ment, però també la ment s’expressa a través del cos. Són un tot indivisible.

A través del cos manifestem diferents estats d’ànim. Observant l’expressió corporal d’una persona sabem interpretar quan està tranquil·la i relaxada o neguitosa i angoixada. I sovint ho percebem de forma no conscient.

Són senyals que identifiquem automàticament, sense pensar-hi. Fins i tot podem sintonitzar amb elles i, sense adonar-nos-en, encomanar-nos per a bé o per a mal de l’estat d’ànim de l’altre

De la mateixa manera que podem entendre l’altre quan es vol comunicar amb nosaltres, som també capaços d’exercir una influència en ell a través del nostre estil d’escolta. En aquest procés comunicatiu, la persona que parla també registra de forma no conscient com és la nostra qualitat d’escolta i en funció d’ella es mostrarà més o menys receptiu al mateix procés comunicatiu.

Hi ha una sèrie de característiques i condicions que s’han de donar perquè aquesta escolta esdevingui un mitjà facilitador de serenor i benestar emocional. Són allò que conforma el concepte d’escolta empàtica i que va més enllà del registre, el reflex o fins i tot la comprensió de les paraules.

Escolta empàtica

En l’escolta empàtica s’implica alguna cosa més que l’oïda. També hi intervenen els ulls i el cor. S’escolten els significats, els sentiments i les conductes. I perquè tot això sigui possible, hem de centrar-nos totalment en la persona que escoltem, deixant de banda els nostres plantejaments, les nostres creences i les nostres actuacions. Si no ho fem així, estarem crivellant internament el missatge que ens arriba i no podrem comprendre l’altre en la seva totalitat. La conseqüència serà que aquesta persona no se sentirà escoltada ni compresa. Haurem perdut una oportunitat única i sovint irrepetible per a aconseguir que qui ens parla se senti reconfortat en cos i ànima, de la mateixa manera que la persona que escolta es pot sentir gratificada en el component més humà de la comunicació.

Centrem-nos ara en el concepte i les característiques fonamentals de l’escolta empàtica. Aquest estil d’escolta implica tenir la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre i comprendre el que sent a cada moment de la conversa. Entrar en el seu món i veure les coses des del seu punt de vista. Però això no significa opinar el mateix, ni sentir el que l’altra persona sent. Es tracta d’acceptar i respectar les seves idees i emocions, esforçant-nos per comprendre el significat global d’allò que ens vol transmetre.

L’empatia comporta saber sentir, saber entendre i saber interpretar el missatge de l’interlocutor. És una destresa bàsica de la comunicació interpersonal. És l’únic estil d’escolta que té la capacitat de facilitar serenor al cos de la persona que pateix, sigui de forma física o mental.

Sabem que tot patiment té les seves manifestacions externes corporals, que poden ser més o menys evidents, però que sempre hi són. Sovint són un primer indici observable del fet que la persona està patint i, fins i tot, pot ser previ a les seves manifestacions verbals. Aquest fet és molt freqüent en els infants. Encara que no tinguin una capacitat verbal suficient per a expressar el seu malestar, podem observar comportaments no habituals o bé canvis en la seva manera de ser o comportar-se que ens alerten que passa alguna cosa a la qual hem de parar una especial atenció. Si possibilitem un bon marc de comunicació a través de l’escolta empàtica, estarem facilitant aquesta comunicació i podrem actuar en conseqüència.

Escolta verbal i no verbal

Els mitjans que ens permetran portar a terme l’escolta empàtica poden ser verbals o no verbals. Entre els verbals trobem com a eines el fet d’anar sol·licitant aclariments puntuals conforme la persona ens va parlant, sempre formulant preguntes obertes, facilitadores del discurs i fugint d’actituds d’enquesta, que es produeixen quan encadenem preguntes l’una darrere l’altra. També és molt important verificar la comprensió d’allò que ens volen transmetre mitjançant breus resums, paràfrasis o reformulacions, és a dir, retornar a qui ens parla parts del seu missatge amb les nostres pròpies paraules, així com fer intervencions que demostren que tenim en compte les seves aportacions.

Entre els mitjans no verbals destaquen el contacte visual sostingut i natural amb la persona que parla, així com el respecte dels silencis que sorgeixen al llarg de la conversa i que sovint impliquen una reflexió interna sobre allò que s’està dient. La postura corporal de qui escolta també és essencial. Anteriorment ja ha quedat palès que registrem inconscientment aquests senyals comunicatius. Per tant, mostrar una actitud receptiva i oberta a través de la disposició del nostre cos és molt important. Fer gestos d’assentiment o d’acompanyament ens pot ajudar a mostrar una actitud de proximitat emocional. Però compte amb les distàncies físiques. Hem de procurar mantenir-nos propers físicament, però sense ser invasius de l’espai de l’altre. La distància adequada és aquella que ens permet un contacte físic puntual, però sempre mantenint un contacte visual. Ser a massa distància ens allunya també mentalment fora que no estiguem físicament en el mateix espai, com pot passar en el cas d’una conversa telefònica.

Hi ha un darrer aspecte que esdevé fonamental en l’escolta empàtica: l’actitud de qui escolta. Hi ha una sèrie d’actituds que convé evitar sempre que vulguem escoltar empàticament. Hem d’evitar, per exemple, distreure’ns al llarg del discurs, encara que aquest sigui llarg. Interrompre qui parla sense esperar que ens donin pas és una actitud clarament significativa del fet que centrem la conversa en nosaltres mateixos i no en la persona que escoltem. Tampoc no ens hem de posicionar ni a favor ni en contra del que estem escoltant, fugint d’emetre judicis personals; només així estarem mostrant un respecte total vers l’altre.

Una atenció especial mereixen les emocions manifestades per la persona que parla. Hem de mantenir una actitud d’alerta constant perquè els nostres comentaris o actituds facilitin la lliure expressió d’aquestes emocions. El problema és que no sempre sabem com reaccionar davant d’elles. Dir a una persona que no plori, quan el plor pot ser una manifestació de diferents emocions (ràbia, pena, desesperació…) ens està limitant la qualitat de la nostra escolta, alhora que implica un retret cap a l’emoció que té dret a manifestar i ens impedeix esbrinar quina emoció hi ha al darrere d’aquesta manifestació.

En ocasions també tenim tendència a parlar de la nostra pròpia experiència quan ens sentim identificats amb el que estem escoltant. Aquest també és un error.

La nostra atenció ha d’estar centrada en la vivència de qui ens parla, si volem portar a terme una escolta empàtica i no en nosaltres mateixos. Igual passa quan donem raons que van en contra del discurs, fet que es coneix per contraargumentació, o bé mostrem una actitud d’expert, quan volem convèncer la persona que ens parla de la nostra opinió o consell.

Així, doncs, oferir una escolta de qualitat que contribueixi a donar serenor al cos d’una persona que pateix no sempre és fàcil, però sens dubte també facilitarà una serenor al nostre propi cos, que provindrà de la satisfacció personal en veure que podem influir positivament en el benestar de l’altre.

Publicat a la Revista RE

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *