Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Diversitat, endogàmia i política

diversitatPer Natàlia Plá i Vidal
Doctora en filosofia
Salamanca, novembre 2013
Foto: http://cort.as/7Rwa

Si parlem d’endogàmia aplicada a la política, ràpidament pensem en els partits polítics, en l’anomenat aparell de partit, en comportaments amiguistes, nepotistes, etc. Però també hi ha un tipus d’endogàmia de l’home polític, que és la relacionada amb el tractament de la diversitat: la humana, la de tendència política…

L’endogàmia, aquesta dinàmica consistent a vincular-se gairebé exclusivament amb els propers, amb els del propi grup de referència, té uns efectes aparentment positius, però que inclouen components malaltissos. La tendència a reforçar-se comptant amb els semblants —tan útil i comprensible en alguns aspectes— sovint duu la llavor del tancament sobre un mateix i de la desconfiança —si no de l’animadversió— envers l’altre, el diferent, el de fora, el discrepant… La relació forta amb els propis no hauria pas d’implicar el desenvolupament de patologies socials relacionades amb el rebuig de la diferència i la imposició de qualsevol mena d’uniformitat, però cal ser conscients del risc i saber que fàcilment es desenvoluparan a més o menys llarg termini si no vigilem.

L’interessant és que aquest tipus de mal pot afectar tant els grups majoritaris com els minoritaris. En la legítima defensa de la pròpia identitat, cal sempre restar atents al fet que el reforç no vingui per la via del rebuig o menyspreu de l’altre només pel fet de ser això: «un altre».

La inqüestionable realitat de la diversitat que caracteritza les actuals societats occidentals demana prendre posicions i mesures al respecte, des d’una perspectiva política. Així, doncs, la diversitat ha de tenir reflex en les constitucions, les legislacions, les polítiques administratives a tota escala, etc.

Perquè del que es tracta és de fer el pas del coneixement al reconeixement: de saber que existeix la diversitat a assumir-ne les implicacions. Veiem l’altre —fins ens hi identifiquem— com a subjecte de drets i deures, subjecte de possibilitats com nosaltres mateixos. I el procés habitual és que, a més reconeixement, més resposta d’implicació.

Tanmateix, de res no serveix legislar si no hi ha convenciment de fons per la llei a aplicar. Contràriament a una comprensió excessivament freda de la justícia, aquesta necessita algun grau d’afecte, d’estima per a ser el que ha de ser i actuar com a tal. I pel que fa a això, no serà sobrer reconèixer certs riscos que surten a la llum en plantejar com s’ha abordat el tema de la diversitat: potser hi ha hagut molta cura de les formes amb poca correspondència en el treball sobre les conviccions de fons. En molts casos, la diversitat es manega estratègicament, de manera que fem canvis en les formes, les paraules, les quotes… sense que corresponguin a un canvi de perspectiva i consideració envers la diversitat. Això fa que el grau d’assumpció de la diversitat socialment sigui molt superficial i, per tant, poc resistent a les dificultats inevitables.

Perquè, no ens hem d’enganyar: gestionar la diversitat en concret és d’alta complexitat. Cal eludir qualsevol mena de discurs ingenu i, en canvi, abordar l’imprescindible treball de les conviccions profundes. El reconeixement de la diversitat és expressió de respecte cordial i no tan sols tolerant per la realitat de persones i col·lectius concrets. I la transformació d’aquest reconeixement en dinàmiques socials, mesures concretes, respostes institucionals, és la confirmació del fet que no és un reconeixement merament formal ni estratègic.

Així, doncs, si incorporem a la reflexió la coneguda expressió de Westen, que el cervell polític és un cervell emocional, caldrà també tenir en compte el que ja hem après d’altres capacitats constitutives de l’ésser humà: que són educables. Aquesta emoció primària de vinculació amb els semblants, amb els propers, és educable. Les investigacions científiques sobre el cervell humà apunten al fet que té una plasticitat molt gran, i una capacitat d’adaptació i d’aprenentatge que perdura molt més del que es pensava. En aquesta línia, no podríem estar més d’acord amb la filòsofa Adela Cortina quan afirma que «el progrés moral consisteix a ampliar el cercle del “nosaltres”». L’endogàmia no és una fatalitat inevitable, sinó un risc a esquivar amb maduresa i habilitat. El repte que afrontem avui és aconseguir cohesió social amb consideració amable i efectiva de la diversitat.

Ens cal un tracte de la diversitat? Sí. Ens convé una gestió política de la diversitat? Sens dubte, sí. Però no solament ens cal i ens convé, sinó que la qüestió està en això: que ho desitgem i vulguem per coherència amb l’estima de l’ésser humà i el respecte i reconeixement de la seva dignitat. Si ens quedem en el mer càlcul utilitarista, les mesures concretes —administratives, legals, econòmiques, educatives, etc.— que prenguem, estaran mancades de l’alè vital que les ha d’impulsar amb sostenibilitat. Aquest és el matís que pel seu aire benintencionat no ha pas de ser menystingut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *