Facebook Twitter Youtube LinkedIn flickr

Ballar amb la por

Ballar amb la porPer Natàlia Plá i Vidal
Doctora en filosofia
Barcelona, juny 2014
Foto: Creative Commons

 

El context actual comporta un nivell d’incertesa que pot generar un sentiment de por amb el que els contemporanis hem de bregar. Hi coincideixen tant analistes com gent corrent amb capacitat de posar nom a les seves emocions.

La imprevisibilitat, allò indiscriminat, causa un desassossec considerable en les persones. Com en tantes altres situacions (recordin, per exemple, el que va passar en els primers temps amb la SIDA), mentre una cosa afecta un segment de la població delimitable per algun criteri, la resta respira tranquil·la. El problema arriba quan les coses afecten gent que no entrava dins d’aquesta categoria. La sensació de vulnerabilitat es dispara i l’ansietat comença a augmentar… A qui li tocarà aquesta indesitjada loteria…?

Durant un temps funcionaven certs criteris de previsibilitat que tranquil·litzaven les nostres ments. Però això ja no és tant així. I tot i en el cas que hi hagi alguna cosa semblant, no és a l’abast de la major part de la població. Aquesta sensació de mà –qui sap si invisible o directament negra– que mou els fils de les nostres vides, provoca desassossec i neguit en perdre el control sobre la pròpia existència. De fet, l’exercici de l’arbitrarietat era, precisament, una eina de control en mans dels nazis. D’aquesta manera, manegaven fins i tot els seus adeptes, que no sabien ni en quin moment podien caure en desgràcia.

Una arbitrarietat amb finalitats semblants és la que sembla utilitzar el sistema socioeconòmic imperant. Ningú se sent fora de perill d’un possible desastre, de ser exclòs del terreny de joc tot i haver-se preparat a consciència per a ser-hi o fer anys que està defensant els colors de la seva empresa. El que semblava impossible es fa realitat, el que mai hauria d’haver-nos passat, passa…

I aquí entra magníficament en joc l’efecte del que fa anys que està conreant-se entre la població; allò que Bauman identifica com la dilapidació dels vincles socials, una societat individualitzada les condicions de la qual són hostils a l’acció solidària. Per molt que allò que patim sigui semblant en uns i altres, ens han inculcat que cadascú se les ha d’haver amb els seus recursos; uns recursos que per si sols i sense la complementarietat dels que tenen els altres, seran insuficients per a enfrontar la situació i sortir-ne airosos.

La por està servida. Por de ser exclòs del ball de la societat mentre la resta segueix dansant. Por de ser baixats del carro de la civilització sense ni tan sols saber-ne el per què. Por que els mitjans previstos per a les precarietats no donin prou per quan ens arribi el torn.

És arribat el moment de l’heroïcitat en la seva forma més quotidiana. La que és capaç d’enfrontar des de la petitesa allò inabastable, la que amb humilitat assumeix que no tot pot ser vençut ni reconduït, però que sempre pot buscar una manera de viure-ho millor, la que troba escletxes de felicitat enmig de la catàstrofe en què respira la vida. Recuperin La vida és bella de Begnini…

Sí, és l’hora dels qui saben ballar amb la por. Enlloc de deixar-s’hi atrapar, la prenen i la integren en una cosa més global. N’eludeixen la rigidesa combinant-la amb elements a manera de contrapunt: una mica d’assossec i un pèl d’humor. Si toca seguir qui mena el ball, ho fan amb elegància i gracilitat, de forma que converteixen allò imposat en una ocasió per a la generositat i la creativitat. Com aquelles dames que dansen al compàs d’un vals de giravoltes endimoniades i mantenen una mirada ferma i alta que els evita el mareig i els manté l’orientació.

Quan coincideixen diverses persones amb l’habilitat de ballar amb la por, aconsegueixen articular una coreografia que esdevé un autèntic contradiscurs a la lògica individualista imperant. Compatibilitzen les habilitats i mancances de cadascú de forma que tots en surtin guanyant. Tenim al davant un espectacle,germen d’esperança en el gènere humà.

Hi ha situacions vitals –i no només econòmiques o socials sinó també personals, familiars, amicals…– en les que cal considerar el moment de la por. És un moment més dels que componen la vida. Hi ha moments per a la por com n’hi ha per a l’esperança; n’hi ha per a la temprança com per a l’empenta; per a recollir-se i per a lliurar-se; per al silenci i per a les paraules; per a les abraçades i per a les distàncies… Bé, ja ho diu immillorablement la saviesa hebrea en aquell text meravellós: «hi ha un temps per a cada cosa…».

La por tendeix a recloure’ns sobre nosaltres mateixos i aquest és el moment de resistir, de vèncer aquella inèrcia sufocant i cercar parelles o quadres de ball. Perquè ja se sap, compartida, la vida és sempre més suportable i joiosa; quan un s’esgota, l’altre el sosté i quan un tremola, l’altre el tempera. Si toquen temps difícils, el millor dins la seva inqüestionable duresa és intentar ballar amb ells per a treure’n aquella espurna de bellesa que insospitadament puguin contenir. Quan la melodia canviï, no només haurem sobreviscut sinó que en sortirem reforçats. I qui sap si amb aquesta disposició haurem contribuït de manera efectiva al fet que arribi aquest altre temps…

Share

2 thoughts on “Ballar amb la por

  1. Crec des de la meva perspectiva de que la por te una base molt personal que podem dir-li inseguretat, dubtes, falta de personalitat, por escènica, etc. i, sigui quina sigui la causa, fan caminar a les persones per camins sense claror. I si, no tenen on anar per trobar-se acollits (amics, coneguts de confiança) la por es torna nit.
    Si es cert que situacions externes fan crear incerteses però si aconseguim “estructurar-nos mental i humanament” els efectes externs es veuen de diferent manera.

    Esteve

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *