Professionals de la informació, treball il·legítim?

12d professionals-200-amcPer M. Javiera Aguirre Romero
Periodista, doctoranda en ètica i política
Dinamarca, desembre 2008
Foto: AMC

Quan pensem en una bona manera de prendre decisions socials, solem recórrer a la imatge de la democràcia grega. Antigament, a l’àgora d’Atenes es reunien tots els ciutadans per dialogar. Allí cadascú hi participava donant la seva opinió o escoltant la dels altres i quan les decisions eren rellevants es votava a viva veu. La imatge resulta tan ideal com utòpica en els nostres dies, per això la democràcia actual ha intentat crear una versió més factible d’aquest ideal en l’actualitat: elegim aquells que es reuniran per debatre sobre els temes de tots. De tota manera, l’àgora d’avui no és tan sols el parlament, sinó també els mitjans de comunicació.

Se sol parlar de la «societat de la informació», de l’era «de les comunicacions», del «quart poder», o simplement de la importància de la informació per a les societats del segle XXI; tot i això, a vegades el treball dels professionals de la informació és durament criticat. En un context en què no hi ha ningú que negui la importància de la informació, però la difusió de la qual per part dels mitjans de comunicació és qüestionada, ens preguntem sobre la legitimitat del treball dels professionals de la informació.

La pregunta sembla vàlida per dues raons. D’una banda, perquè sembla que s’hagi oblidat l’objectiu de l’activitat d’aquests professionals: satisfer el dret humà a estar informat. De l’altra, perquè intuïm un conflicte entre el nivell pragmàtic de l’exercici professional i el normatiu que condueix a una aparent deslegitimació, quan en realitat el que hi ha és una mala praxi. Per tant, sembla que no hi ha deslegitimitat en l’origen i fi de l’activitat, sinó més aviat una falta d’excel·lència professional.

Quin és l’origen d’aquesta mala praxi? Hi ha diverses raons possibles, com la deficient formació dels professionals o la falta de professionalitat, però n’hi ha una que ens mereix una especial atenció: el fet que els mitjans de comunicació tinguin una «doble militància». Mentre per una banda intenten satisfer el dret humà a la informació, per l’altra han de funcionar com una empresa; és a dir, generar recursos econòmics per a subsistir. Lamentablement, a vegades aquestes prioritats s’inverteixen, fent que els mitjans funcionin com qualsevol empresa lucrativa i deixin en segon pla el dret humà que els va donar origen i que legitima la seva tasca. Per això també es pot exigir a l’empresa – mitjà de comunicació que doni tots els suports necessaris perquè els professionals de la informació puguin realitzar la seva tasca amb independència i excel·lència.

Cal recordar i exigir a l’empresa – mitjà de comunicació un compromís moral per consideració als seus dos «clients»: ciutadans necessitats d’informació i empreses que els financen a canvi dels seus anuncis. Ni l’empresa ni el professional no poden ignorar que la publicitat finança un projecte que s’origina en la vida en societat. Per això no podem oblidar tampoc la tasca que pertoca als ciutadans, els quals també tenen responsabilitat i un compromís amb el projecte ètic de la democràcia participativa.

Els ciutadans no tenen pas menys tasques pendents que els professionals de la informació: han d’exigir informació de qualitat perquè han delegat només dues facultats del seu dret –la de buscar informació i la de transmetre-la-, mentre que conserven la de rebre informació, que no és inactiva. Per contra, es requereix una audiència interactiva, cosa que significa participació crítica.

Diem que no hi ha deslegitimació en l’exercici dels professionals de la informació perquè la finalitat de l’activitat (la satisfacció del dret a la informació) continua sent vigent i necessària. Però sí que podríem parlar de deslegitimitat si centrem l’atenció en el doble discurs i en la discrepància entre la teoria i la pràctica: en com es realitzen les tasques concretes de l’activitat, en la seva excel·lència. En darrer terme, la legitimitat de qualsevol professió passa per un determinat concepte de ciutadà per a un determinat projecte de societat a construir amb la participació d’aquells. D’aquí la urgència de definir el tipus de ciutadania i, sobretot, pel que fa als interessos d’aquest treball, la seva relació amb els mitjans de comunicació.

La crisi que semblava presentar la legitimitat de l’exercici professional evidencia que les relacions que es donen entre els protagonistes del lliurament d’informació estan en conflicte –entre els professionals, l’empresa-mitjà i la ciutadania-, a més d’haver-hi un qüestionament profund respecte de la qualitat de la informació que lliuren dels mitjans.

Saber que la tasca dels mitjans és vigent i legítima és el primer pas; ara falta que des dels mateixos professionals –associacions gremials, agrupacions i facultats de comunicació- les empreses-mitjans i la ciutadania assumeixin les tasques pendents perquè es reestableixi el diàleg i així els mitjans tornin a ser efectivament com l’àgora grega en què s’inspiren.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *