Les celebracions

les-240-tips-el-colombianoPer Mauricio Chinchilla
Periodista. Barichara
Colòmbia, abril 2011
Foto: Tips el Colombiano

Per celebrar els seus vint-i-cinc anys de casats van fer una gran festa.

Tota la vida han viscut al camp, són fills de camperols i ells mateixos es dediquen a treballar la terra. Això és el que han fet tota la vida i el que han intentat transmetre als seus fills també.

En aquestes muntanyes de camperols, les festes, sigui la celebració que sigui, gairebé sempre dura dos o tres dies. Quan el camperol fa festa, com diu el refrany, «llença la casa per la finestra». És una manera de convocar, de celebrar, de fer festa, de mostrar que les coses van bé. No tothom ho pot fer, perquè el camp, de vegades, dóna més maldecaps que alegries.

Tot el veïnat hi estava convocat, també coneguts i amics, padrins i parents, podríem dir que no hi faltava ningú. Tothom va acudir a la invitació. Vint-i-cinc anys no se celebren cada dia. El mossèn va celebrar una eucaristia a la casa del matrimoni i després va començar la festa: menjar pertot arreu, els nens corrent d’un lloc a l’altre, balls, rialles i converses plenes de records.

La felicitat era plena. Els pares del matrimoni els acompanyaven, germans, nebots i, és clar, els seus tres fills, la néta i dos més en camí, què més es pot demanar a la vida?

La celebració va durar fins a altes hores de la matinada. A poc a poc es va anar silenciant la música i les veus, i els convidats es van retirar a descansar. El compromís era tornar l’endemà.

Les cuineres van matinar i van enllestir les viandes amb promptitud. Com sempre, van atiar el foc amb les brases i va passar el que era inesperat, una ràfega de vent va fer saltar una espurna i aquesta, en un tancar i obrir d’ulls, va saltar al tabac sec que s’estava assecant a les cordes. Ràpidament, el foc va travessar l’estança i tota la collita preparada per a ser venuda va cremar en qüestió de segons.

Els convidats que dormitaven a la casa es van despertar sobresaltats. Veïns i convidats corrien d’un lloc a l’altre amb galledes d’aigua. Crits, plors, ordres se sentien pertot arreu. El foc va cremar tenaçment canyes i fustes i fins la policia va arribar per ajudar a sufocar les flames.

Ancians, adults, joves i nens es miraven desconsoladament. Semblava que la festa acabaria així, sobtadament i tristament. Però quina no seria la meva sorpresa en veure que, després d’apagar el foc, ordenar el molt desordre que quedava, assecar una mica d’aigua per aquí i per allà, els esposos, els que celebraven vint-i-cinc anys de casats, van decidir dir a la gent que la festa continuava, que això no podia ser motiu perquè la gent se n’anés i despatxar de tornada a casa seva els que a comptagotes anaven arribant per continuar la festa.

Així, doncs, el foc va tornar a cremar, aquest cop amb més control, la carn es va coure, els plats es van servir, els convidats i veïns van tornar a acudir i va continuar la festa. Tal vegada no hi va haver gaires rialles i els nens no van fer tant d’enrenou, però podríem dir que era una festa i una celebració tal com Déu mana. L’olor de fum recordava que alguna cosa havia succeït i vam tornar a estar fins a altes hores, va sonar la música i, fins i tot, les parelles van tornar a ballar.

Dies més tard es van organitzar una recollida de fons, va haver-hi rifes i la família va rebre donatius. El lloc es va reconstruir i va tornar a fer goig, fins i tot més que abans del foc.

I mesos després convocaven a una altra festa. Aquest cop, la filla petita complia anys i volien celebrar-ho amb la família i els amics. Va tornar a sonar la música, va haver-hi menjar i van tornar a celebrar, a fer festa, a la qual, amb alegria, malgrat les dificultats, sempre convoquen amb goig; així, doncs, podríem dir que no convoquen a la reunió perquè és festa, sinó que és festa perquè es reuneixen.

La festa no és símptoma de vagància, no és irresponsabilitat. La festa és part de la vida, un dels llocs on s’estrenyen vincles emocionals, creatius, intel·lectuals, interpersonals. Així, cada cop que puguem, hem de fer festa i viure-la en profunditat.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *