209 Sopar hora europea: «Raons per a indignar-se»

Captura de pantalla 2014-01-24 a la(s) 14.21.22El diccionari defineix la paraula indignat com a: «adj. Que està molt enfadat o disgustat per quelcom que considera injust, ofensiu i perjudicial».

No hi ha dubte que la paraula indignat/ada ha estat notícia en els diaris, revistes i mitjans de comunicació de tot el món. Arran del petit llibre Indigneu-vos, que va escriure l’alemany nacionalitzat francès Stéphane Hessel, va escampar-se arreu d’una manera vertiginosa un moviment de protesta que aplegava persones de generacions diferents i classes socials diverses. Totes elles tenien com a característica comuna la indignació davant dels esdeveniments socials provocats en gran part per la crisi econòmica.

Recollim algunes notícies:

«Els indignats insisteixen que avui hi ha més raons que fa dos anys per a sortir al carrer. I ho fan durant més dies i sota el lema “De la indignació a la rebel·lió: ‘escrache’ al sistema”. Volen un Madrid sense batudes ni identificacions, sense desnonaments, sense Eurovegas, sense repressió ni multes, sense violència patriarcal, sense dictadura dels mercats, sense càmeres de vigilància, sense corrupció, sense precarietat vital, sense opressió episcopal. És la crida que fan els convocants per donar a la festivitat madrilenya el seu característic toc indignat». (La Vanguardia, 15/05/2013)

«Indignats de més de 80 països dels cinc continents estan cridats a sortir aquest dissabte als carrers de més de 650 ciutats de tot el món, entre elles Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida, que han decidit sumar-se a la convocatòria que el Moviment 15-M va realitzar el passat 30 de maig per reclamar a nivell internacional “un canvi global” davant la situació econòmica, política i social actual». (La Vanguardia, 15/10/2011)

«El Papa: “És una vergonya”. La tragèdia de Lampedusa indigna el Pontífex, que va visitar l’illa el passat mes de juliol». (El País, 5/10/2013)

«Príncep indignat per no estar entre els deu més rics del món. Alwaleed Bin Talal (Aràbia Saudita) va criticar els criteris sota els quals la revista Forbes situa els més rics del món. Al príncep no li va agradar que la revista nord-americana el situés en el lloc 26 de la llista». (La Semana, 11/03/2013)

La indignació és un fenomen que s’ha generalitzat arreu del món. Podríem dir que al final semblaria que tothom té prou motius per a estar indignat i que vivim un moment social on tothom viu disgustat: els polítics amb els ciutadans i els ciutadans amb els polítics, els independentistes amb els unionistes, els empresaris amb els treballadors, etc. Tothom té raons, però no sabem si totes les raons tenen la mateixa base i fonament. Tampoc no entreveiem que estiguem disposats a posar en comú aquestes raons, és a dir, a enraonar.

Però aquesta indignació ha agafat força quan ha afectat els interessos de la gent benestant. Durant molt de temps hem fet vàlida aquella sentència de Martin Luther King (1929-1968): «Els de la nostra generació ens haurem de penedir no tan sols de les paraules i les accions infames de la mala gent, sinó també del terrible silenci de la bona gent». Deia el sociòleg Salvador Cardús en un article de La Vanguardia: «Hipersensibilitzats per la crisi econòmica i política actuals, descobrim escandalitzats –no sense un cert fariseisme– que abunden els comportaments malèvols, a l’engròs i a la menuda. Una maldat, però, per a la qual busquem responsables estructurals, no fos cas que ens esquitxés a nosaltres mateixos».

Massa temps hem estat quiets i satisfets del nostre benestar, incapaços d’indignar-nos pel que passava en altres països o societats que patien en grau superlatiu les injustícies econòmiques i socials. Enrique Dussel, en el Congrés Edificar la pau al segle XXI, deia: «són les víctimes de la política, de l’economia, del poder, totes aquelles que no tenen veu, que resten al marge. Però hem de començar a fer política, economia, des de les víctimes, des dels ignorats de la terra, des d’aquells que ni tan sols eren dignes que ens indignéssim per ells». La democràcia demana indignació, però també compassió, és a dir, solidaritat amb els altres.

Pot haver-hi indignació sense compassió? Com empoderar la societat civil perquè faci propostes d’actuació?

Una cosa és cridar, una altra parlar. Com passar del crit a la paraula? Com escoltar i donar veu als qui no en tenen?

La indignació, pot ser un disgust, perquè prèviament hem escoltat les propostes dels altres? Quan podem èticament indignar-nos?

Jordi Cussó i Porredón

Ponents i ponències:

Ivan Pera i IxartDirector de la Fundació Carta de la Pau

Natàlia Plá i VidalDoctora en Filosofia. Membre de la Universitas Albertiana

Eulàlia Reguant i CuraCoordinadora de FIARE Banca Ètica a Barcelona

Ressenya i reportatge fotogràfic i monogràfic

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *