El pes de la història

59_plan-perdonPer Josep M. Forcada i Casanovas
Comunicador
Barcelona, octubre 2013
Foto: http://plataformacol.com

Els educadors parlen avui dia d’un fenomen força curiós i alhora dramàtic: els nens, normalment, no esclaten en rivalitats, ni formen bàndols, ni tenen l’afany de dominar els seus companys fins que no veuen aquestes coses al seu entorn, en els pares, en els germans grans, en la societat, és a dir, els infants volen ser feliços, no patir, estar alimentats, acariciar i ser acariciats, que no els peguin ni tampoc pegar. L’agressivitat creix encara més quan comencen a saber història, i sobretot, la història de les lluites, les guerres, les dominacions. No es tracta pas de pensar en una imatge a l’estil que oferia Rousseau sobre el nen, que en unes idíl·liques estructures es va fent gran i cada vegada més perfecte; però sí que caldria pensar si la informació dels fets històrics que subministrem a les generacions més joves val la pena, tal com ho estem fent ara i a l’edat que els la donem. Pensem que sovint ho fem amb intencionada passió, sigui accentuant un bàndol determinat, infravalorant uns o altres o donant valor a unes determinades guerres, a les morts violentes o fent exagerats elogis dels vencedors.

Els infants fàcilment queden bocabadats en recordar els vencedors, els qui van guanyar els més dèbils. En una mentalitat primitiva, sempre s’associa el guanyador amb el bo. Per tant, el nen treu com a conclusió que, allò que de veritat val la pena és ser vencedor, i com més victòries, dominis, terres i més gent s’aconsegueixi, més mèrit social tindrà. Així, el verí de la història anihila la possibilitat de valorar els més febles i les seves cultures, moltes de les quals, desgraciadament, s’han anul·lat en la barbàrie, i sobretot, s’impedeix reconèixer tantes persones que han estat destrossades pels capricis dels poderosos.

Quants rancors històrics romanen en la memòria subconscient de la societat! Països que no poden perdonar les ocupacions d’uns conqueridors de fa cent anys! Terres que s’han rifat fredament per l’atzar de les herències! Patrimonis culturals venuts per matrimonis no desitjats pels pobles! I a més de tot això, hi ha uns desapareguts, uns soldats desconeguts que donen glòria a unes llàgrimes que no paren de brollar i que fa que les ferides quedin encara més obertes, malgrat el pas dels anys.

Potser aquesta acció subliminal es manté en moltes persones perquè no saben situar-se en la història sense sentir-se’n esclaves, culpables o hereves d’uns desastres que ni tan sols han causat, o bé perquè, per altra banda, se senten protagonistes d’unes glorioses victòries produïdes molt abans que elles nasquessin. És una mala manera de viure el present si hom no mira el passat històric amb una certa tendresa, pietat o misericòrdia, amb comprensió i perdó.

Malament també si hom no sap recordar la història pels qui avui som vius perquè veiem que existim gràcies a la història passada, tal com va ser, «ja que si hagués estat diferent, cap dels presents no hauria nascut», tal com diu Alfred Rubio en el seu llibre del Realisme Existencial. No es tracta d’oblidar la història per submergir-se en hipòcrites catarsis, sinó que cal reconèixer- la tal com va ser per no ofegar-se en ressentiments i odis. És bo saber reconèixer allò de negatiu o dolorós que va succeir amb maduresa i amb una autèntica capacitat de perdonar aquests fets.

Si hom no perdona la història vol dir que està temeràriament massa segur del seu passat. Val la pena ser una mica més compassius i sincers, perquè és possible que hi hagi una història propera i personal que podria fer sortir els colors a la cara, pensant en alguns avantpassats directes amb els mateixos cognoms que nosaltres que no eren pas gaire exemplars o potser eren indesitjables.

És un repte rellegir la història, també la personal, amb la humilitat de saber que va «ser així» exactament, sense fer veure que un no se’n vol assabentar, però el teu passat, tant social com personal, t’ha fet ser qui ets, on ets i com ets en el teu món present. No és fàcil, però sense gratitud al passat –bo, dolent, agradable, desagradable, joiós, etc.–, tu no series avui. Val la pena perdonar el passat.

Publicat a la Revista RE

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *