Mirades i mirades

IMG_0571Per Natàlia Plá i Vidal
Doctora en filosofia
Salamanca, juliol 2013
Foto: Marta Miquel

En l’hemisferi oriental és temps d’estiu. Sembla que el clima i el canvi de ritmes i activitats així com de llocs convida especialment a mirar enllà. Els qui s’acosten a les platges —encara que no en siguin conscients— comprenen interiorment per què van batejar aquell cap com a Finisterre. Als qui els agrada la muntanya i la contemplen des de cims o balconades, els corprèn la sensació d’immensitat. Als qui els agraden les terres d’interior troben en els camps de conreu inacabables una mena de sobrietat seductora…

Per a molts és també ocasió per a visitar edificis, museus o passejar per ciutats. Paisatges humans i urbans que també conviden a adaptar l’angle d’enfocament. Per al qui sap fer-ho, pot esdevenir una experiència tan contemplativa com la que evoquen els entorns naturals. Hi ha qui sap aturar-se davant d’un quadre i endinsar-s’hi, traspassar-lo…

Penso en Salamanca, una ciutat que té un perfil impactant quan hi arribes de l’est o el sud-est. Uns quants quilòmetres abans comença a dibuixar-s’hi el perfil de la catedral i el d’algun altre edifici històric monumental: construccions gòtiques i renaixentistes que responen a una estètica, a un concepte de la bellesa i fins de la divinitat i la relació amb ella. Per anys que passin, per cops que t’hi acostis, no deixa d’impactar aquesta magnífica imatge que també fa pensar en la narració novel·lada de la construcció de Santa Maria del Mar, la Catedral del Mar… Mou a sensacions que sintonitzen amb trets de l’estètica del gòtic, en aquest enlairar-se, en un esforç titànic, cap a la immensitat, a allò inabastable per intentar atansar-s’hi…

Però també m’ha passat a la inversa quan m’he apropat a alguna altra ciutat, amb un estil completament diferent. En recordo una que al seu skyline (paraula que molts vam aprendre amb l’atemptat de l’11 de setembre contra les Torres Bessones de Nova York) hi apareixien quatre gratacels que sobrepassaven de molt la resta d’edificis de la ciutat. I, no em demanin per què, se’m va fer evident com mai que eren els temples als ídols contemporanis; temples repetits a totes les grans metròpolis del nostre temps. Temples als ídols del diner, del poder, de l’ostentació, de l’orgull…

Tal vegada aquesta impressió tingui relació amb la desmesura respecte dels altres edificis; lluny les mides amables, la proporció amb l’entorn tot i admetre la monumentalitat… Potser perquè fa la impressió que l’esforç de pujar i pujar amunt és narcisista, sense cap altra intenció que l’autocomplaença, i no remet enlloc més que a si mateix. La diferència entre els ídols i les icones, diuen, és que els ídols provoquen que la mirada que s’hi atansa es quedi aturada en ells, mentre que les icones fan que la mirada les travessi i vagi més enllà, a la realitat misteriosa a la qual volen remetre.

Un horitzó mou a admiració, meravella i fa anar més enllà, a adquirir una mirada àmplia que integri coses diverses, sortint de l’immediat. L’altre és com un mur contra el qual topes, que remet a ell, i només a ell. I en la seva indiscutible perícia arquitectònica jo no sóc capaç de veure res més que l’isolament de l’home contemporani que s’aferra als seus ídols i trenca la relació amb els seus congèneres.

La mirada estiuenca, alleugerida per la llum i el bon temps, pot convidar a anar enllà o endins, a obrir el gran angular o a apropar l’objectiu fins a percebre el més petit detall que ens passa desapercebut quotidianament. Perquè si s’atura i queda estancada sobre si mateixa, acaba no veient res o, cosa que encara és pitjor, creient que el que veu i com ho veu és l’únic que existeix.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada