Ressenya del 209 Sopar hora europea: «Raons per a indignar-se»

la fotoMalgrat que un tema com aquest podria donar peu a una conversa més aviat pujada de to, val a dir que el del 209 Sopar Hora Europea de l’Àmbit Maria Corral va ser un to d’allò més serè alhora que rotund, més abocat a mirar endavant que no pas a encastellar-se en les raons en qüestió, tot i que tothom coincidia a dir que n’hi ha de sobres!

I és que la sintonia dels tres ponents en un aspecte central va ser plena: la indignació és el primer moment d’un procés que, partint de la protesta, ha de seguir en la denúncia i ha de passar a la proposta que generi accions.

Les paraules de Irina Bokova, directora general de la UNESCO, amb motiu de la celebració del Dia Mundial de la Filosofia, van ser el fil conductor de l’aportació de Natàlia Plá: «la filosofia té el poder de canviar el món, ja que està dotada d’aquella capacitat de transformar-nos, donant més pes a les nostres indignacions davant la injustícia, més lucidesa per a formular les preguntes que incomoden, més convicció per a defensar la dignitat humana». Així, aquesta professora de la Universitas Albertiana va destacar el fet que tota capacitat transformadora passi, necessàriament, per la transformació personal; si aquesta no es dóna, tampoc no es produirà el canvi estructural que la nostra indignació demana.

La indignació, essent com és un sentiment reactiu, quan remet a algun dany o ofensa que patim, pot ser ètica o no. Però sí que podem parlar d’indignació moral quan parteix d’una injustícia que no patim en pròpia carn, quan ens ofèn que la dignitat d’un altre a qui no coneixem, sigui agredida. La indignació està vinculada, doncs, amb la injustícia, i Plá va destacar el fet que aquesta noció cada cop fos menys freda. La justícia ha de ser cordial (Cortina) o fins poètica (Nussbaum). No hi ha justícia si no hi ha amor d’algun tipus, encara que sigui amor cívic. Això contrasta amb tendències més clàssiques que entenien que la saviesa havia de ser impassible. Contràriament, avui molts consideren que la saviesa passa per la capacitat de compassió.

Tot i que el segon ponent va arrencar confessant que patia una crisi de paraules, el cas és que Ivan Pera en va dir unes quantes i de ben clares. Potser perquè, com va confessar el director de la Fundació Carta de la Pau, aquesta crisi l’obliga a buscar noves paraules, «paraules fermes per a temps durs». Uns temps que demanen construir de nou, un cop superada una etapa que hem d’assumir que s’ha acabat; toca a les actuals generacions assumir el repte. La qüestió, segons Pera, és que no sabem què ni cap a on construir, i el que no podem és caure en el parany d’esperar que d’altres ho facin per nosaltres. Avisats que ell parlaria des de la seva experiència en la política activa, va destacar com s’havia produït el pas de la indignació privada a la indignació pública que, en aquest cas, s’ha vist afavorida per la cultura democràtica que s’ha construït en les darreres dècades, possibilitant que es tracti d’una indignació social pacífica. Una indignació que no es pot quedar en el crit, sinó que ha de donar respostes i generar compromisos. Perquè no serà possible cap canvi si no hi ha implicació en un exercici de lideratge i radicalitat democràtica. Per això, i sent conscient que no és una invitació acollida de gaire bona gana d’entrada, Ivan Pera va concloure dient que també és hora de governar, de fer política. I que no s’hi val a rentar-se les mans, perquè necessitem la política si de veritat volem vehicular canvis en aquests temps durs, però plens d’oportunitats.

Coincidint amb aquesta línia d’implicació, va arribar la intervenció d’Eulàlia Reguant, que, procedent del món de l’activisme social, va insistir en el fet que la indignació ens ha de moure col·lectivament. I és que, segons deia la coordinadora de FIARE Banca Ètica a Barcelona, «la indignació per qüestions col·lectives que van més enllà d’un disgust, generen voluntat de canvi», i és això el que fa que arribin a transformar-se algunes coses. Tanmateix, encara com a pas previ, Reguant assenyalà la formació per a saber interpretar les informacions; la conveniència de dotar-nos d’eines que ens permetin anar a les causes i fer-ne una lectura política, entenent la política com la recuperació de l’espai públic. Perquè si no aconseguim incidir sobre les causes, aquestes produiran de nou les mateixes conseqüències que avui ens indignen. Recuperant una perspectiva històrica, els actuals moviments d’indignats aprenen de molta gent que, sense ser anomenada així, va començar a treballar fa dècades en qüestions relatives al que llavors s’anomenava Tercer Món i que avui quedaria recollit en el concepte de Sud, de Sud global; un concepte que ja no té res a veure amb l’Equador, sinó amb una concepció econòmica i social. La consciència avui d’un sistema injust, les conseqüències del qual patim en pròpia pell, han generat aquest moviment de resposta que ja està plantejant propostes alternatives, alternatives que estan al nostre abast. Com gràficament va recollir Reguant, hi ha molts moviments que pensen que «ja n’hi ha prou de dir no, és el moment de dir sí».

Àmbit Maria Corral

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *