Retrobar el gust pel silenci

silencioEl filòsof català Francesc Torralba diu en el llibre Rostres del silenci que «parlar sobre el silenci és un crim… És atemptar contra una realitat misteriosa i indescriptible, és trepitjar una realitat desconeguda i introduir-se en un reialme ocult i desèrtic on la paraula és una intrusa. En el país del silenci, la paraula és una forastera inadaptada. Parla i parla, però no diu res perquè en el món del silenci les paraules són veus en el desert, veus que no tenen eco ni resposta». No obstant això, s’endinsa en aquest tema i, fins i tot, en un dels capítols ens proposa una classificació de les diferents menes de silenci: «el silenci epidèrmic, el silenci interior, el silenci obstinat, el silenci de la plenitud, el silenci ètic, el silenci estètic, el silenci imposat, el silenci total, el silenci compassiu, el silenci cruel, el silenci místic, el silenci ascètic, el silenci litúrgic, el silenci dels nadons i, a l’últim, el silenci dels morts».

En una ocasió li van preguntar al tenor Alfredo Kraus si pels matins escoltava música i aquest els va contestar:

—No, valoro molt el silenci i l’aire pur. N’estem mancats. Em molesta caminar pel carrer perquè sé que respiro el que no deuria.

I de la mateixa manera que respirem el que no ens convé, actualment, en el món dels avenços científics, ja quasi no és possible “fer” silenci. Com parlar del silenci enmig del brogit del món, enmig de les ciutats? És veritat que només s’aconsegueix fora de les metròpolis, al camp o pujant a les muntanyes per poder apreciar-lo un cop dalt?

«El silenci és essencial i no tan sols per a aquells que es dediquen a la creació artística. Sense silenci és molt difícil reflexionar. Podem començar a donar voltes a un  assumpte que ens inquieta, ens atrau o ens amoïna, però si no ens acompanya el silenci que facilita l’abstracció, tot queda en un intent fallit; i les temptatives mai no són concloents. Quan analitzem el dia ens sorprendrà adonar-nos que amb prou feines ens queda cap altre moment de silenci que no sigui la nit […], el soroll ens ha tornat poc reflexius. Ens movem per impulsos i, sense deturar-nos a reflexionar; el que abans trobàvem bé, ara ens sembla malament i, el que abans ens semblava malament, ara ho trobem bé. Sense silenci es impossible fer-se aquelles preguntes vitals que han passat de generació en generació des dels principis de la història fins a topar amb aquest començament de mil·leni tan sorollós: qui sóc?, d’on vinc?, cap a on vaig? Sense silenci és difícil quedar-se bocabadat davant d’allò que en realitat és esbalaïdor: el començament d’una vida, el seu final, la majestuositat de la natura, el miracle d’un nen… Sense silenci és complicat apostar per algú: descobrir la profunditat de l’amistat o els secrets de l’amor, perquè el soroll assassina el diàleg», assegura Miguel Aranguren.

El silenci s’està convertint, doncs, en un «bé» molt preuat i, fins i tot, en un bé de consum. Tant és així que els músics també li canten (al silenci). En una pàgina dedicada al rock, trobem que l’argentí Juan Carlos Baglietto canta al silenci amb lletra de Jorge Fandermole. La cançó «Tiempo de silencio» diu: «Silencio en los portales de la guerra, │hagan silencio tropas y armamentos, │en los ordenadores de la tierra, │del cosmos y del mar guarden silencio…».

El silenci de Déu

El silenci de Déu; quelcom desconcertant i alhora eloqüent, cercat sempre pels místics i fet bellesa en la creació; paraula en Jesús i encontre en l’Esperit Sant. Ascetes, poetes i religiosos de credos diversos lloen el silenci. Potser perquè li dediquen més temps o perquè el viuen amb més força i assiduïtat. I això és el que proven de transmetre a la resta de mortals.

A tall d’exemple, tenim l’experiència d’un sacerdot després d’haver celebrat la missa junt amb l’anterior papa Joan Pau II: «Totes les coses realment importants s’esdevenen en silenci: es creix en silenci, es somia en silenci, s’estima en silenci, es pensa en silenci, es viu en silenci, fins i tot la mort mateixa s’acosta als homes amb peus de plom. Expliqueu-los-hi, però, als joves, que en el silenci hi ha veritat! De seguida preferiran les discoteques, on mai no podran escoltar la pròpia ànima».

Un altre sacerdot, en aquest cas el dominic fra Nelson Medina, aporta diverses referències bíbliques i de diferents pensadors sobre el silenci i el fet de callar en la Bíblia: «“Hi ha temps de callar i temps de parlar”, ens ensenya l’Eclesiastès […]. Hi ha diverses maneres de callar, perquè hi ha diferents menes de silenci: el de la indecisió (Gn  24,21), el de l’aprovació (Nm 30, 5-16), el de la confusió (Ne 5,8) o por (Est 4,14). Hi ha silencis de penediment i de vergonya (Jb 40,4; 42,6; Rm 3,19; Mt 22,12) i silencis de confiança en la providència (Lm 3,26; Ex 14,14)».

Un món sorollós

El silenci no és tan sols un tema espiritual, també és una qüestió tractada a fons en la història, la filosofia o la poesia i, per descomptat, és un tema que afecta l’home agnòstic o el que demostra indiferència envers les religions. El poeta Miquel Martí i Pol afirma que «ni els poetes ni la poesia no serveixen per res. La poesia no cotitza a borsa, els poetes no poden comprar-se iots ni terceres residències, els editors que publiquen poesia ho fan per pur romanticisme». No, la poesia no serveix per res, sols per —afegeix Martí i Pol— «recuperar el gust pel silenci en un món desgavellat i sorollós, […] per fer sentir el gust per la paraula en un món terriblement mediatitzat». La poesia «restitueix el gust per la intimitat en un món incert i vulnerable» i «permet de reafirmar el gust per la lliure reflexió en el món del pensament únic».

Heidegger escrivia que estant en silenci, l’home parla. D’altra banda, un vell i savi proverbi àrab afirma que «Al·là ens va donar dues orelles i una boca per escoltar el doble del que diem». El silenci i la parla travessen tot el misteri de la comunicació de l’home amb si mateix i amb els altres éssers. No es pot viure sense el llenguatge, però tampoc hem d’oblidar la necessitat de callar quan les paraules tan sols arriben a pertorbar la vivència de l’instant. La paraula, explica; al seu torn, el silenci comprèn. La parla assenyala un camí; allò callat el segueix sense moure remor. Tot és en la paraula i en el seu interval de pausa, el silenci. Tots dos envolten les nostres accions quotidianes fins al punt de convertir-nos en éssers plens d’infinites possibilitats.

Heidegger també diu que «el llenguatge és la casa de l’ésser. En aquesta llar, hi viu l’home. Els poetes i els pensadors són els guaites d’aquest estatge i la seva guaita acompleix la palesibilitat de l’ésser». La paraula és l’eina més preuada que té l’ésser humà per bastir el seu destí. Qui sap parlar, també aprendrà a callar quan convingui.

Sota el pseudònim de Rodericus, un columnista del diari El Mercurio de México escrivia un article datat a l’abril del 1999: «l’ús quotidià de la parla fa que no puguem apreciar la vàlua que té en tota la seva esplendor. Tampoc no estem avesats a gaudir d’aquests diàlegs efímers sense veu que ho diuen tot calladament».

Mauricio Chinchilla

Pàgines d’interès

Experiència del tenor Alfredo Kraus:
www.weblaopera.com/voces/tenores/kraus.htm

Cantautor argentí Juan Carlos Baglietto:
www.rock.com.ar/letras/0/576.shtml

Visió d’uns quants sacerdots sobre el silenci:
http://es.catholic.net/biblioteca/libro.phtml?consecutivo=137&capitulo=1151

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *