XXII Col·loqui: Reptes actuals de la comunicació humana. Internet sense mites

Internet1Sembla que està fora de discussió que assistim a un canvi d’època cultural, i que un dels eixos fonamentals d’aquest canvi són les noves tecnologies que avui s’apliquen al món de la comunicació. En aquest camp, la paraula Internet ens ve als llavis gairebé espontàniament, de manera que acaba provocant tota mena de reaccions en persones i grups. Apropem-nos una mica a aquest aspecte, diguem-ne, «més familiar» d’Internet: a la manera com els individus, les famílies, els agents socials, han anat assimilant aquesta nova realitat, i com han ―hem― hagut de canviar la nostra manera de pensar, de comunicar-nos i d’actuar després de l’aparició d’Internet com a fenomen social.

Les persones

D’una banda, hi ha milers de persones que ―no tan sols en els països en vies de desenvolupament sinó també en els països desenvolupats― desconeixen o ignoren el fet d’Internet. Moltes altres amb prou feines l’intueixen i d’altres s’aferren amb totes les seves forces al dret personal de mantenir-se al marge d’una cosa que veuen com un mite tecnològic, que hipnotitza aquells a qui agafa desprevinguts. Fins i tot n’hi ha que el qualifiquen de nou instrument d’exclusió social.

D’altra part, trobem un gran ventall de matisos entre els que s’han pujat al carro d’Internet. Pensem, a tall d’exemple, en els científics i especialistes que han vist com creixien els fruits de la seva investigació de manera exponencial; són usuaris experts de la xarxa que han estès i familiaritzat el fenomen. Consulten la Biblioteca del Congrés com si res, amb la naturalitat de qui despenja l’auricular del telèfon per trucar l’àvia. Hi ha també nens i internautes molt joves, que ja han nascut en plena era telemàtica i que es mouen per Internet a ulls clucs, sense cap mena de problema. També els entusiastes de les noves tecnologies s’erigeixen en grans defensors de la famosa xarxa de xarxes i en destaquen la qualitat de gran instrument per al desenvolupament social i cultural.

No és gens estrany, doncs, trobar persones que se senten una mica acomplexades pel fet de no tenir un ordinador, per seguir fent anar un processador de textos que no utilitza ni finestres ni icones o per no haver «navegat» mai ni vist una pàgina web. En el si d’una família a vegades s’interpreten aquests fets en clau generacional i els no informatitzats pateixen com si estiguessin realment «fora d’ona», com si anessin a perdre el darrer tren de la història.

Segurament, els agents socials intermedis tenen la tasca de llimar els extrems i d’endinsar-se de manera equilibrada dins d’un moment històric que sobrepassa els individus aïllats i, fins i tot, les famílies. Aquests mateixos agents socials intermedis, però, han hagut de dur a terme un gran esforç i encara han de reflexionar amb serenitat sobre les implicacions del que estan vivint.

Els agents socials

Empreses comercials, institucions, oenagés, universitats, esglésies o governs han hagut de llançar-se en poc temps a realitzar un vertader canvi d’enfocament pel que fa als conceptes de treball en equip, difusió i propaganda, llenguatge corporatiu, vendes, ritme de treball, comunicació, etc. Han hagut de convèncer als directius que valia la pena emprendre una nova etapa; han necessitat buscar tècnics de confiança, un objectiu a vegades molt difícil d’assolir; han renovat la formació del personal; han actualitzat a marxes forçades la base de dades; han mirat de penjar una pàgina web que expressés de manera innovadora el seu missatge habitual; han hagut de compilar llistes de distribució a través del correu electrònic, lluitar contra la inèrcia que els i les lligava a formes de treballar que han quedat antigues, etc.

Tot això està molt bé i molts i moltes ho han fet ja. Però, cap a on es dirigeix tot aquest esforç? Té sentit? En poques paraules, serveix d’alguna cosa «estar» a Internet? És una realitat o un miratge? En quin sentit substitueix, enriqueix o modifica les relacions personals, professionals i comercials que han marcat la història d’aquests últims cinquanta anys?

Internet: què ens dóna i què no

Mirar de respondre les preguntes plantejades més amunt resultaria arriscat. Ens trobem enmig del batibull i no és fàcil veure les coses amb perspectiva. Sí, però, que hi podem entreveure alguna clarícia que ens ajudi a reflexionar. Hauríem de començar per veure Internet amb un tarannà realista i amb una mica de sentit de l’humor.

  1. És un gran altaveu però demana esforç i dedicació. Estar a Internet amplia enormement el nombre dels nostres lectors reals i potencials, tot i que no garanteix la difusió massiva dels missatges. És un món cada cop més sobrecarregat d’informació i un ha d’aprendre a «anunciar-s’hi».
  2. Simplifica la vida tot i que també la complica. L’ordinador i les xarxes socials faciliten la tasca d’obtenir i enviar la informació. Hem d’aprendre, però, noves maneres de seleccionar-la, d’entendre-la i de digerir-la.
  3. La «gran biblioteca virtual» està en un món que cada cop té menys lectors. McLuhan parla de la síndrome del «mirall retrovisor». Vivim en una societat nova però encara utilitzem mitjans de comunicació que són anteriors a la revolució digital. La majoria dels continguts d’Internet han passat «directament» del llibre o arxiu a una pàgina web. A la llarga, però, cal canviar el llenguatge i els gèneres literaris tradicionals perquè la cultura digital ja no és només textual. No és lineal sinó que va per «flaixos». Té moviment, imatge i música.
  4. Potencia el treball a distància. Ara podem col·laborar més fàcilment amb persones llunyanes; això exigeix aprendre formes d’organització noves; sense deslliurar-nos de fer, però, el treball in situ.
  5. La seva immediatesa revoluciona el nostre sentit del temps. Podem actualitzar constantment les agendes en temps real i rebre i enviar notícies de manera immediata. No obstant això, el dia continua tenint 24 hores i la nostra capacitat d’assimilació requereix el temps de sempre.
  6. Possibilita el diàleg i la interactivitat. Internet és un mitjà de comunicació històricament nou: cada usuari és un interlocutor. Hi pot haver per primera vegada una «creació col·lectiva» de cultura. Això, però, no és tan senzill com asseure’s i obrir un xat. Exigeix persones especialitzades i l’establiment de ritmes i metodologies de treball per tal que es doni veritablement un intercanvi real.
  7. Ens enriqueix però no pot substituir cap relació personal directa. Això ho sabem tots i ho vivim diàriament. Tal com passa amb una carta, un cedé on hi ha gravada la veu dels amics, o fins i tot un devedé, el correu electrònic és un auxiliar magnífic de la comunicació. Mai,però, podrà substituir un encontre, un somriure, un gest d’amistat de persona a persona…
  8. Internet és només un entre d’altres mitjans. Un agent social que vulgui tenir avui dia una política comunicativa no pot prescindir d’Internet. Però ni de bon tros pot ser l’única manera d’estar present en la societat. A cada mitjà se li ha de donar la importància i el pes que li pertoca.
  9. A Internet (i en tota comunicació social), el més important és la contextualització. No cal donar més dades sinó oferir valors i marcs de referència que contribueixin a relacionar les dades entre elles, a fer que la informació tingui una forma significativa i a proporcionar un punt d’orientació per tal que els usuaris puguin fer una lectura lliure i personal de la realitat.

           Butlletí setmanal núm. 61

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *