Nous anhels glocals

The_world_flag_2006Per Leticia Soberón i Mainero
Cofundadora de dontknow.net
Barcelona, maig 2014
Foto: Creative Commons

En la societat globalitzada del segle xxi estan ressorgint amb força les identitats col·lectives més locals. Veiem com revifa de nou l’amor a la terra, el fervor perquè no es perdin les pròpies llengües i costums, encara més si són minoritàries, el comerç de proximitat per tal de garantir la vida econòmica d’una zona… És com si emergís amb ímpetu un reclam per actuar en local sense deixar de pensar en global, ja que la visió planetària s’ha fet omnipresent a través de les tecnologies digitals.

Dins d’aquest mateix esclat d’amor local es multipliquen les identitats col·lectives que, a més a més, tenen un projecte polític i desitgen tenir el seu propi govern. No sols Catalunya, Escòcia i Quebec es volen constituir com a estats independents. També la Padània i Venècia diuen que aspiren a separar-se d’una Itàlia gestionada des de Roma; Brussel·les es planteja erigir-se en una ciutat estat; els tàrtars d’Ucraïna han manifestat que volen ser autònoms sense quedar units a Rússia ni al govern ucraïnès proeuropeu… Què està passant?

Tots volen tenir la gestió pròpia dels seus recursos, se senten diferents dels qui els envolten, es veuen prou forts com per tenir un govern propi i consideren sobrers els seus estats nació. No desitgen, però, perdre el lligam amb les estructures supranacionals que els enforteixen. Al contrari, creuen en elles! En el cas de les forces identitàries europees de caràcter nacionalista, afirmen categòricament que volen pertànyer i ser membres de l’Europa comunitària.

És com si uns quants estats nació haguessin entrat en un procés de desintegració que arrenca des de dins, amb una societat en ebullició, que es retroba a si mateixa, tibada d’una banda pel cosmopolitisme de l’aldea global i, de l’altra, per l’amor al que li és proper. Els ecos d’aquests i d’altres processos es multipliquen i emulen en diversos punts del planeta, a remolc de les xarxes socials.

Els mitjans digitals estan sent utilitzats com un mode informal de recollir el sentiment popular sense haver-se de saltar les possibles lleis restrictives per a la realització de referèndums. Des de molts llocs, s’estan assajant modes considerats democràtics per aconseguir l’objectiu de la separació, amb poc esperit –de moment– d’agafar les armes per cercar cotes més altes de poder. El risc, però, que hi hagi hostilitat i violència és alt quan els ànims estan tan caldejats.

Les reaccions dels governs d’aquests estats nació són molt diverses; van des de la indiferència fins a la resposta freda, passant per fer veure “que no passa res”. El cas, però, és que no hi ha res escrit sobre com gestionar aquest desafiament democràtic que ens planteja el paradòxic segle xxi.

I com bé va dir Felipe González sobre el cas català, les autoritats europees estan “horroritzades” pel fet que l’exemple comenci a fer forat. Probablement, però, ja és massa tard. És per aquest motiu que és important reflexionar sobre els nacionalismes. Quins dinamismes els fan sorgir i els duen a expressar-se, com cal gestionar-los i quines vies de diàleg es poden obrir.

Els processos nacionalistes estan tenint un fort impacte en la vida política i això augmentarà cada vegada més en els propers vint anys. Ens obligaran a repensar l’organització política europea i el seu context mundial. El que no es pot fer en cap cas és ignorar-los.

http://www.dontknow.net/debate/debate-politico-sobre-cataluna

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *