El coratge de demanar ajuda

dar la mano por ayudaPer Esther Borrego i Linares
Treballadora social 

Barcelona, octubre del 2014
Foto: http://cort.as/HVr8

Quan algú ens truca demanant parlar amb nosaltres amb una certa pressa, amb una certa urgència, alguna cosa ens diu que és important, que cal atendre aquella persona de seguida. Més val equivocar-se i trobar que no era pas gaire urgent, que no pas deixar-ho i penedir-se’n després.

Si ho fem i resulta que era tan important com havíem intuït, segurament caldrà donar alguna resposta amb més o menys celeritat i amb més o menys compromís i implicació.
Això és el que vaig viure fa uns quants dies. No era un d’aquells dies en què tot va com una seda, més aviat al contrari, i acabava de viure una situació de les que et fan pensar que sovint les presses no són bones conselleres, tot i que sembla que no vaig aprendre la lliçó.

Cap a les tres de la tarda vaig rebre una trucada d’una persona que em demanava poder parlar amb mi com més aviat millor, i que s’oferia a venir llavors mateix a on fos. Després de sospesar diverses opcions vam quedar a les sis; ell podria fer el que havia de fer i jo podria deixar passar una estona després del que acabàvem de viure.

Quan un acompanya persones, cal fer-ho o almenys intentar-ho, des de la màxima serenor possible, i més quan preveus que el que et porten no són bones notícies. Calia deixar passar una estona per a asserenar el que acabava de viure i rebre l’altra persona sense l’afectació del que havia viscut.

Quan va arribar, abans de parlar de res, va dir: «Necessito que m’ajudis». Vaig rebre la necessitat i la humilitat amb què ho demanava. Després va venir el relat, però ja no necessitàvem més, li oferiríem l’ajuda que demanava. Després ja faríem els passos que cal fer, però davant aquesta petició no podem pas dir que no, si està a les nostres mans fer-ho.

Quan vaig sentir el que deia i com ho deia, em vaig sentir tan petita! Ell demanava ajuda, la necessitava i nosaltres la hi podíem oferir, però, quina valentia venir a dir-nos que necessitava ajuda amb aquesta senzillesa, honestedat i coratge!

Ell no ho sap, però aquella tarda ens va fer un gran regal a tots, perquè havia estat un dia difícil, i just quan ens semblava que algunes vegades acompanyar algú no dóna cap fruit, truca aquesta persona per demanar-nos ajuda. I nosaltres li podem oferir el que ens demana, conscients que ell sap el que necessita i que nosaltres ho tenim.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada