Amistat que «desplega»

Captura de pantalla 2015-02-03 a las 18.29.12Per Esther Borrego Linares
Treballadora social
Barcelona, febrer 2015
Foto: Creative Commons

Acabàvem un congrés de dos dies i mig i ja només faltava el dinar. Tot anant cap a un dels menjadors preparats per a l’ocasió, ens vam deixar portar un cop més, segurament sense pensar-hi, per la coneguda manca de temps, per les presses que gairebé sempre deixem que ens acompanyin. I ens vam asseure amb dues senyores d’una certa edat, la Joana i la Núria, i una tercera que devia ser més o menys de la nostra.

En seure vam pensar que seria una bona manera d’acabar aviat: era el menjador més proper a la cuina i, a més, com que no ens coneixíem, seria dinar i marxar. Però quantes vegades la vida ens posa al davant regals que ens confirmen o ens ofereixen principis i criterisper a tenir presents en altres moments…

Durant la conversa i sense saber gaire bé per què, la Joana i la Núria, sense adonar-se’n però amb molt de sentit, ens van anar explicant com s’havien conegut, la seva vida, els anys que feia que s’havien trobat a l’escala d’aquella mateixa escola on érem, com no havien deixat mai de saber l’una de l’altra, el bé que els havia fet haver estat alumnes d’aquella escola, les moltes coses que la vida els havia donat… com estaven de contentes. I tot allò ho deien l’una i l’altra, i quan l’una perdia el fil, l’altra el recuperava, ho deien amb les paraules, però també amb la mirada, la cara i els gestos de l’una envers l’altra, de profunda tendresa i complicitat.

I anàvem escoltant el relat, atentes, sorpreses i agraïdes.

Cal saber que aquell matí, en una brillant intervenció, s’havia parlat sobre l’amistat, sobre la gran riquesa que suposa tenir amics. Ja sabem allò de: «Qui té un amic té un tresor». I havíem sentit que l’amistat ens fa «des-plegar-nos» per arribar a ser el millor de nosaltres mateixos, que l’amistat ens completa, ens fa ser l’un per a l’altre.

Escoltar aquella bella història en aquell final de congrés, sense esperar-la, com un regal, va ser la confirmació de la importància de tenir amics, de poder ser el millor d’un mateix amb l’altre, i d’oferir el millor que un és a l’altre i de poder ser com ets.

Gràcies, Joana! Gràcies, Núria! Per la vostra vida de donació, però, sobretot, per la vostra amistat, que no solament us ha fet millors a vosaltres, sinó que també ha millorat el vostre voltant. A més, podeu continuar sent testimonis de profunda amistat en el món.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *