En temps de la llei de Moore

Per: Ramon Santacana
Educador, professor universitari i artista
Barcelona, octubre 2018
Foto: Pinterest

¿Està preparat el nostre cervell per assumir els reptes que el futur ens depara? ¿Els continuats i creixents canvis de la tecnologia posaran en risc l’equilibri psíquic i emocional necessaris per dur a terme una vida amb serenor i estabilitat? Hi ha raons per témer que la nostra ment no podrà assolir els reptes que ens esperen. Vegem perquè.

Fa més de cinquanta anys, el 1965, l’enginyer Gordon Moore va tractar d’expressar en una simple regla l’evolució de la capacitat de la informàtica en el temps. La regla és simple: cada dos anys els ordinadors doblen la seva capacitat de tractament de la informació. Una regla aparentment innòcua, especialment si ens aturem en les primeres iteracions cada dos anys: 1, 2, 4, 8, 16, 32… El que passa és que a partir de la vigèsima iteració, és a dir, després de quaranta anys, aquest creixement exponencial es va accelerant a un ritme trepidant. Deu iteracions (vint anys) suposa un creixement de 512 vegades; vint iteracions, un creixement de 0,5 milions; trenta ideacions de 500 milions; quaranta iteracions de 500 bilions de vegades, i així successivament doblant-se cada dos anys a velocitats incomprensibles per l’ésser humà.

Com explica l’enginyer informàtic Josep Maria Ganyet en un amè article que considero de lectura obligada[1]: «El nostre cervell ha estat programat durant milions d’anys d’adaptació a un entorn on no observem fenòmens de canvi exponencial. Els cotxes de cavalls no doblaven la velocitat amb el doble de cavalls, els cotxes no van el doble de ràpid a cada nou model i els avions no volen el doble de lluny a cada generació de motors. Això només passa amb les tecnologies digitals».

Els efectes d’aquest creixement exponencial de les tecnologies digitals en la societat humana ja són plenament observables. Són conegudes les observacions del sociòleg polonès Zygmunt Bauman, mort el 2017, sobre el que va anomenar «modernitat líquida». Una societat on tot és provisional i canviant, en especial les relacions i els vincles personals. No ha hagut de passar molt de temps perquè aquests efectes vagin sent no només evidents sinó que es vagin ampliant. El filòsof Francesc Torralba afirma en el seu darrer llibre publicat Món volàtil[2], que en l’actualitat ja s’ha passat de la liquiditat a la volatilitat. Una societat basada en la «tecnolotria» que es caracteritza per la immediatesa, la falta d’espera, l’al·lèrgia al compromís i una provisionalitat que s’ha tornat permanent: «Necessitem mapes o cartografies culturals per guiar-nos, per saber on estem i què és el que està passant; perquè únicament coneixent l’escenari pot determinar-se un a si mateix i entendre el seu lloc en el món i el seu rol en la societat».

Cal fer aquests mapes, cal guiar. Estem necessitats de «profetes». Ments preclares, cors asserenats, autèntics místics que ens ajudin a creuar aquest nou Mar Roig i saber navegar per damunt les aigües digitals sense enfonsar-nos en el fang. Moisès en temps de la llei de Moore.

 

[1] Ganyet, Josep Maria. La segunda mitad del tablero. La Vanguardia (24/09/2018)

URL: https://www.lavanguardia.com/economia/20180924/451993250140/la-segunda-mitad-del-tablero.html  Consultat el 4 d’octubre de 2018

[2] Torralba, Francesc (2018) Mundo Volátil: Cómo sobrevivir en un mundo incierto e inestable. Kairós, Barcelona.

URL: https://www.claret.cat/es/libro/MUNDO-VOLATIL-849988644 Consultat el 4 de octubre de 2018.

 

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada