Repressió del diner. Toc de queda

Per: Elisabet Juanola Soria
Periodista
Xile, novembre de 2019
Foto: Elisabet Juanola Soria

Aquests dies Xile ha aixecat la veu i ha donat un senyal potent des del malestar, la injustícia i la desigualtat de la ciutadania. Un crit imparable que emergeix de les entranyes d’aquest país sísmic, com el magma d’un volcà escampant les seves cendres incandescents urbi et orbe. Això mostra que els indicadors macroeconòmics no generen felicitat, que no hi ha benestar ni igualtat, i que les oportunitats per al desenvolupament humà són poques i cada vegada menys. No és solament un tema econòmic, que ho és, perquè la gran majoria de la gent no arriba a final de mes, és també un tema de esperança, de projecció, de somnis… I per a això cal estar tranquil, serè i amb les necessitats bàsiques cobertes.

Aquesta situació ve de temps enrere, quan ens van presentar un model econòmic basat en un sistema que estirava més el braç que la màniga sense veure la realitat de les persones. Només es busca la producció i el creixement del país. Es van estirar massa els sous baixos per quaranta-cinc hores setmanals (sense comptar les hores extres), les diferències i el maltractament. Hem estirat tant que no ens creiem que som esclaus i, a més, hem normalitzat la repressió del diner, fer la vista grossa i el robatori.

Conversar un vinito és una expressió que a Xile significa, literalment, reunir-se per conversar prenent vi, sense especificar la quantitat, en general vi negre, però no exclou altres i pot incloure cervesa. Per «conversar un vinito» és oportú un pica-pica, però se’n pot prescindir es cas d’estar cortos de plata, el que no pot faltar és el vi. D’aquesta manera s’arregla el món, se somia, s’intercanvien pensaments i percepcions, paladejant, és clar, aquest most dens i escalfador dels crepuscles cada vegada més gelats d’aquest país, gairebé desèrtic, on és estrany que en enfosquir-se el dia faci calor.

Un tema ineludible en conversar un vinito és el país, però no n’exclou d’altres i pot incloure el món. És oportú tenir opinió política, però pot ometre’s en cas de pensar diferent, el que no pot faltar és conversar del país i la manera de conduir-lo. És aquí quan les persones escolten els uns dels altres la desídia, el malestar, el cansament, la tristesa d’un món on els que manen estan convençuts que els demés no veuen, no saben, no pensen, quan és tot el contrari. I així, amb més acadèmia o menys, amb més erudició o menys, però tots amb arguments, convicció i pensament, els habitants d’aquest petit país d’Amèrica expressen alt i clar: prou, volem tornar a ser persones i no volem que ens enganyin més.

Tornar a ser persones, sí. Per tenir accés a una educació, habitatge, salut i vellesa. Per exemple, fer visible una vellesa digna, quelcom tan humà i tan de tots. Si no és que ens n’anem abans i de ser així haver pogut comptar amb l’ajuda mèdica oportuna, perquè a Xile hi ha persones que moren per no tenir accés a la sanitat. Hi ha nens que no delinqueixen perquè els surt més a compte que anar a l’escola. Hi ha una gran quantitat d’adults grans que no poden deixar de treballar i és impensable comprar un habitatge propi.

És necessari mirar-nos, recuperar l’estima per la vida i tenir projectes, simples o no,  però cal somiar.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada