Avis d’avui

Per: Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, gener 2020
Foto: Pixabay

 

Esmentar els canvis produïts en els àmbits econòmics i socials en el sentit més ampli, en els últims temps, resulta una mica recurrent. Solament si fixem l’atenció en el reduït món de la família, observarem moltes diferències si comparem el model de la família actual amb el model familiar de fa una trentena d’anys.

Focalitzant l’atenció en el rol dels avis dins del nucli familiar es fan més paleses les diferències. Abans, la paraula avis s’associava a vellesa, avui pot resultar una mica agosarada aquesta associació. Certament, quan una persona arriba a l’estatus d’avi vol dir que ja ha superat un seguit d’etapes vitals, acumulant anys, vivències i experiències. La diferència principal a la qual fèiem referència rau en l’estat de salut molt acceptable de la majoria d’avis. La millora de l’estat general genera un gran nombre de possibilitats de desenvolupar un seguit d’activitats tant de lleure com formatives. L’oferta en ambdós àmbits és important per no esmentar les accions encaminades únicament al lleure. Aquesta situació de bondat de salut i disponibilitat de temps lliure obre expectatives per poder ajudar els fills en la criança dels nets.

En algun altre article ja hem parlat del gran reforç que significa per les famílies joves tenir aquest suport. De totes maneres, algunes vegades, es pot produir un excés d’entrega per part dels avis i/o també un excés de demanda per part dels joves. Situació que pot generar conflicte entre les dues parts.

Com sempre, no hi ha una situació absolutament bona ni absolutament dolenta. Sovint la renúncia que han de fer els avis del seu temps lliure i de lleure és important i en ocasions pot representar un abús emmascarat sota l’amor filial i la recompensa que suposa poder contribuir a la criança dels nets, a més de la gratificació que implica estar en contacte amb les noves generacions.

No es tracta de negar l’ajuda als fills, ans al contrari, l’ajuda enriqueix la persona que ajuda i la persona ajudada, però aquesta ajuda ha de tenir límits. Posar a disposició dels joves l’experiència acumulada per part dels avis és un valuós regal que a vegades la joventut no sap valorar i vol imposar de totes passades la seva manera de fer, sense tenir en compte la desvaloració que pot sentir la persona gran que sovint, pel fet de ser-ho i notar una disminució de la fortalesa, ja té una certa tendència a infravalorar-se.

Potser seria el moment de reivindicar un cert dret dels avis a ajudar a la criança dels nets amb acords consensuats amb els fills –procés en el que ambdues parts hauran hagut de fer algun tipus de renúncia–, a compartir espais amb els petits que vagin més enllà de la cura habitual. Tot plegat ha de garantir als avis uns espais propis per poder conrear les aficions i pel descans que, en ser persones grans, es fa més necessari, i per viure la vida de parella si la sort així ho ha volgut. He parlat d’avis per tant tot és aplicable a avis i àvies. A vegades hi ha un allunyament volgut o no de la figura masculina i aquesta és altament important pels infants, molt especialment en les famílies que per una o altra circumstància la figura paterna és absent o bé poc freqüent.

La tasca dels avis és important pels nets i pels fills, però s’ha de saber compaginar amb la vida que com a persones grans tenen els avis.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada