La vida en una bossa

Per: Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, abril 2020
Foto: Pixabay

Fa uns anys vaig llegir la novel·la de Ramon Solsona titulada L’home de la maleta. Es tracta d’una obra que explica els periples d’un ancià que es veu obligat per les circumstàncies a viure una temporada amb cada fill. Cada canvi de domicili comporta haver de preparar la maleta amb les pertinences, d’aquí el títol del llibre. En aquell moment em va corprendre. Fa un temps vaig tenir l’ocasió de visitar algunes persones grans institucionalitzades i vaig tornar a tenir els mateixos sentiments.

Certament els avenços mèdics han permès que moltes persones arribem a una edat avançada amb un nivell d’autonomia física i mental acceptable. No obstant això, a algunes d’elles, a causa de les seves circumstàncies personals i/o familiars, els aconsellen que passin aquests últims anys en alguna institució que vetlli pel seu benestar en el sentit més ampli possible.

En aquest article em referiré a l’envelliment normatiu o sigui aquell procés que no es veu pertorbat per processos patològics greus, més enllà de les pèrdues pròpies de l’edat.

Les persones institucionalitzades, principalment dones, han de fer un procés d’adaptació a la nova situació: hauran de renunciar a espais de privacitat, aprendre a formar part d’una comunitat més o menys àmplia i sotmetre’s a un règim d’horari dissenyat més en funció de les necessitats institucionals que no pas de les persones ateses. Com a compensació d’aquesta renúncia rebran tot un seguit d’atencions amb la finalitat de garantir el confort personal.

De totes aquestes renúncies que esmentava, i des del punt de vista dels experts, la més difícil pot ser haver de renunciar a la privacitat entesa com l’àmbit de la vida que tot ésser humà té dret a protegir de qualsevol intromissió per part dels altres. El fet de viure en comunitat, i una residència és una comunitat, sempre comporta l’abandó d’una part de la privacitat. Tothom ha de poder controlar la part d’informació oferta als altres, a més de prioritzar la interacció tant pel que fa a la quantitat com a la intensitat dels contactes socials. Poder manejar la privacitat permet un sentiment de control, autonomia personal i reforça la identitat. Les atencions de les cuidadores haurien d’afavorir l’autonomia personal i respectar la privacitat.

Les fronteres invisibles que limiten una persona s’han de respectar a tots els nivells d’actuació. A vegades el personal de les residències, sovint mal pagat, portat pels seus desitjos de neteja i ordre, envaeix l’espai més privat de les persones residents.

És freqüent que les persones ancianes vulguin conservar objectes sense cap valor aparent per algú aliè a la seva realitat, però que per a elles poden tenir un significat que s’escapa als altres. Aquests objectes formen part de la seva privacitat o sigui d’aquell espai en què solament hi poden entrar els individus que cadascú decideixi. Qualsevol intromissió en aquesta àrea genera malestar a l’ancià a causa del mal moral que li produeix i ho pot viure com una agressió a la seva part més íntima.

En les visites a les residències és freqüent veure els avis transitar ajudats de caminadors on sempre hi acostuma a penjar una bossa. Si poguéssim mirar el seu contingut trobaríem una síntesi de la pròpia vida i de les seves necessitats actuals: records, entreteniments, filies i fòbies. Pels grans la bossa és la seva privacitat més preuada. No hi arriba la neteja de la residència; ella, la propietària de la bossa, és l’única que hi té accés.

Iniciava aquest article fent referència a l’home de la maleta i l’acabo fent apologia de la bossa de les persones ancianes i dels diversos objectes que hi contenen.

Imprimir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada